Quan jo tenia cinc anys em vaig matar

Aquesta és un novel·la d’infant trencat. El seu autor és un escriptor americà que s’ha establert a França, on aquest seu primer llibre va tenir molt més èxit que no pas als Estats Units. Escriptor, psicòleg, fundador d’un centre per al tractament de nens autistes... i clown (el cèlebre Buffo), d’aquells capaços de tocar una pila d’instruments i de donar un nou alè al clàssic pallasso de music-hall. Igual que altres obres de la mateix òrbita (El curiós incident del gos a mitja nit, de Marck Halddon o Molt lluny de qualsevol altre lloc, de Ursula K. Le Guin), Quan jo tenia cinc anys em vaig matar, segueix l’estela de El vigilant en el camp de sègol, en el sentit que el treball de l’escriptor consisteix sobretot a donar una veu potent i creïble a un infant (o adolescent) amb problemes en raó de la seva peculiar sensibilitat, que el converteix en terriblement especial, al marge de la societat estandaritzada on se suposa que ha d’entrar. Es tracta d’un tipus de lectura capaç d’obtenir respostes molt fortes d’identificació, però sense sentimentalismes suats ni voluntat explícita de portar els joves cap a lliçons pràctiques de comportaments adequats. Encara que sí que deixen implícita una determinada ideologia de vida. La història la narra el seu mateix protagonista, Burt, un nen de vuit anys que ha estat internat en un centre psiquiàtric per a nens després d’haver fet “alguna cosa terrible” a una companya. La narració alterna tres plans. Per un costat hi ha les experiències del present al centre psiquiàtric; en segon lloc hi ha els flash back que poc a poc ens van posant en antecedents de la vida quotidiana d’en Burt i, sobretot, de la tarda en què van passar els fets; per últim, hi ha els informes que el seu metge redacta i que representa que en Burt troba o roba i que llegeix (i fins i tot copia a la paret de la Sala de Descans) encara que no sigui capaç d’entendre’ls perquè “són paraules massa grosses”. Aquest últim pla narratiu potser és el més fluix, perquè està clar que l’autor el necessita per vehicular un missatge de teoria psicològica sobre la inutilitat i crueltat de determinats tractaments. Al costat d’aquest doctor tradicional, però, hi ha la seva contrafigura (i a la vegada la figura darrere la qual apareix el Howard Buten psicòleg anticonvencional), un metge jove que assaja uns mètodes teatrals per acostar-se als nens autistes i que és capaç de veure que en Burt no és un nen-monstre, ni tan sols un nen malalt. Més aviat un “nen poeta”, un nen amb un món imaginatiu complex on es refugia quan no troba en els seus pares la resposta amatent que espera, una resposta que, sobretot, consisteix en una posició de seguretat, d’afecte còmplice. Burt, doncs, és un personatge ric de matisos, una metàfora de l’infant que te dret a la seva infantesa, a construir-se el seu univers de sentiments, en un món on els sentiments semblen rèmores a anar abandonant. La idea de l’infant trencat (de l’infant-poeta incomprès, de l’infant amb un món imaginatiu turmentat) és un tema amb una potència literària considerable, i potser això fa que sigui difícil mantenir-se en el límit exacte de la ponderació, de no deixar-se portar cap a un humor no sempre prou subtil, cap a una voluntat de demostrar massa vegades la mateixa cosa... Tot plegat fa que Quan jo tenia cinc em vaig matar prometi un xic més del que no dóna i que, encara que no sigui en absolut una lectura banal, ensenyi una mica massa el llautó.

 Howard Buten: Quan jo tenia cinc anys em vaig matar. Traducció d’Albert Folch. Barcelona: Editorial Empúries 1981.

La història del senyor Sommer (i el seu parent, l'escrivent Bartleby)

Parlar de Herman Melville (1819-1891) no sempre és parlar de Moby Dick. Parlar de Melville pot ser parlar d’un llibre juvenil com és La història del senyor Sommer, de Patrick Süskind, un llibre que podem fer dialogar amb una magnífica novel·la curta de Melville: Bartleby, l’escrivent. Un diàleg que podríem començar per fer notar que els dos protagonistes són com dues cares de la mateixa moneda: la mobilitat permanent i la immobilitat permanent.
Com El Petit Nicolàs, La història del senyor Sommer està il·lustrada per Sempé. Potser a algú se li va ocórrer que eren propostes paral·leles. Potser es va considerar que un text tan deliciós com el de Patrick Süskind es mereixia, igual que el de Gosciny, uns dibuixos tan deliciosos com els de Sempé. Però és trampa. És una trampa excel·lent que ens fa llegir el text de Süskind com una col·lecció d’escenes humorístiques protagonitzades per un nen en edat escolar: la seva afició a enfilar-se als arbres, l’horror a les frases estereotipades del seu pare, l’enamorament infantil amb la nena Carolina Kückelmann, l’aprenentatge d’anar amb bicicleta, les lliçons de piano a ca la senyoreta Funkel i la seva revellíssima mare, la hilarant anècdota del moc enganxat a la tecla del fa sostingut... Però és trampa, dic, perquè tot això –aquesta mena de Petit Nicolàs de l’Alemanya rural de postguerra- és cert, però el llibre no està escrit en funció seva, sinó en funció del senyor Sommer. Ningú no sap què li passa al senyor Sommer, però de sol a sol el senyor Sommer camina. Camina a molt bon pas, amb el seu bastó com una tercera cama, amb la seva petita motxilla, no per anar enlloc, no per fer esport o anar d’excursió, sinó que camina perquè no pot suportar d’ estar-se quiet, perquè alguna cosa hi ha de trencada dins d’ell que el fa col·locar-se al marge del tracte social i potser fins i tot del tracte amb ell mateix. Ha viscut (aventuro) alguna cosa que no es pot perdonar. Alguna cosa que no es pot resistir si no es crema contínuament a base de caminar amb sol o amb pluja, sense parar, ràpid. I el protagonista infantil de la història ho observa des de la seva perspectiva, com un element més del paisatge, però també com una ombra enigmàtica i sempre present que posa en entredit la pretesa comoditat del seu món.
Süskind és també autor d’una novel·la curta –El colom- on apareix un altre personatge al marge del tracte social, Jonathan Noel. Una persona a la qual el fracàs vital ha abocat a refugiar-se en la més absoluta rutina i aïllament, fins que l’aparició sobtada d’un colom al passadís d’accés a casa seva porta a una situació límit. El senyor Sommer, i Jonathan Noel han estat ferits molt al fons de la seva ànima i, com Bartleby, segurament “preferirien no fer-ho”: no trencar el seu aïllament, no participar de les pantomimes de la prosperitat... perquè la seva confrontació amb la veritat ha estat massa dura com per fer concessions a les aparences.
La història del senyor Sommer té dos moments clau. El primer és quan el narrador infantil, enrabiat per la humiliació de l’escena del moc sobre la tecla del fa sostingut, decideix suïcidar-se pel mètode d’enfilar-se a un arbre molt alt i deixar-se’n caure. Quan ja té la branca triada i ja li sembla tastar la magnificència del seu futur enterrament, es presenta l’apressat senyor Sommer i fa una brevíssima parada per dinar sota l’arbre, amb mirades furtives, amb queixes gemegoses on s’hi “barrejaven la desesperació i l’ànsia d’alleujament”. “Acabava de veure un home que es passava tota la vida fugint de la mort.”. Sobtament li fa impressió que estava fent el ridícul i és clar, el narrador renuncia al suïcidi El segon moment clau és una situació simètrica, pocs anys després. El narrador torna apressadament cap a casa seva amb bicicleta, ja és gairebé fosc i per casualitat veu com el senyor Sommer s’endinsa decididament dins el llac, com si volgués travessar-lo caminant. Al cap d’una estona només queda el barret de palla sobre l’aigua i el narrador no ha fet res per deturar-lo, per, podríem dir-ne, tornar-li el favor. El deixa acabar amb la seva cursa-condemna. O potser el deixa acomplir un sacrifici necessari. Com la mort per inanició de Bartleby.
La història de Bartleby (una novel·la de 72 pàgines que un adolescent pot llegir perfectament de gust. Sense les dificultats de Moby Dick) en certa mesura és equivalent a la del senyor Sommer. Tenim una tècnica narrativa semblant, reveladora, en podríem dir, dels dos pols de la vida humana. Tenim un narrador que és l’únic personatge que es transforma a cops d’experiència i tenim un heroi misteriós (immòbil un, corredor l’altre), inalterable en la seva actitud, amb una presència gairebé cadavèrica, gairebé messiànica. Tots dos llibres també coincideixen en revestir el misteri tràgic amb alguns passatges humorístics. I probablement és aquest aspecte és un dels encerts narratius de Melville i de Süskin, ja d’aquesta manera el relat té la lleugeresa necessària per afrontar el trencament d’una persona sense tremolors sentimentals. D’altra banda, la tècnica del narrador testimoni fa que hi hagi molts aspectes que al lector li agradaria conèixer que quedin forçosament en l’ombra, i permet plantejar una reflexió des de la proximitat i la perplexitat. Com també passa en un altre text il·lustre: La bogeria de Narcís Oller.
Tenim doncs un text declaradament infantil, La història del senyor Sommer, que se’ns revela molt més que un divertiment per passar l’estona. Utilitza les mateixes tècniques que un clàssic de la literatura universal per presentar un tema de profunditat humana gairebé idèntic. Plagi? Ni pensar-ho: diàleg entre textos. Un diàleg al qual, per la brevetat de les dues obres, podem convidar a participar als nostres fills o als nostres alumnes. I sense pensar gaires en les edats, perquè si ja ens hem fet grans, la narració infantil de Süskind ens encantarà. I si encara no ho som, la narració de Melville pot ser una porta accessible a un tipus de lectura un xic més exigent.

A continuació podeu veure una comparativa entre les característiques de l'obra de Süskin i la de Melville:

Història del senyor Sommer vs Bartleby, l’escrivent

1. Narrador testimoni en 1era persona:

Sommer
“Però què m’empatollo parlant de volar i pujar arbres! Xerrameca sobre les lleis de la caiguda de Galileo Galilei i del meu desconcertant baromètric! Vull parlar de tota una altra cosa, exactament de la història del senyor Sommer –fins allà on em sigui possible, perquè de fet no es tracta d’una història ordenada sinó d’aquell home estrany que mentre passava per la vida (o hauria de dir passejava?) va topar-se amb mi unes quantes vegades.”

Bartleby
“Aquests darrers trenta anys, la naturalesa de les meves activitats m’ha posat en un contacte més estret que no és habitual amb una mena de gent que podríem dir-ne interessant i una mica singular, de la qual fins ara, que jo sàpiga, no se n’ha escrit ben bé res: em refereixo als passants o escrivents. (...) Però més que les biografies de tots els altres escrivents m’interessen alguns passatges de la vida de Bartleby, que era el copista més estrany que hagi conegut o sentir a dir.”

2. Protagonista enigmàtic:

Sommer

El senyor Sommer: no se’n coneixen els orígens, no es fa amb ningú. Per una estranya raó no pot parar de caminar, com si fugís d’alguna cosa.

Bartleby
Bartleby: no se’n coneixen els orígens, no es fa amb ningú. Per una estranya raó es nega a bellugar-se del despatx del protagonista.

3. Vida del narrador:

Sommer
Sabem qui és (un nen), què fa (anar a escola, enfilar-se al arbres, prendre lliçons de piano) i quines són les seves preocupacions. Tot amb un to de complicitat amb el lector.

Bartleby
Sabem qui és (un advocat més aviat gran), què fa (còmodes negocis entre les accions, les hipoteques i les escriptures de la gent rica) i quines són les seves preocupacions. Tot amb un to de confiança amb el lector.

4. Altres personatges:

Sommer
La nena Carolina Kückelmann, primer gran desengany amorós del protagonista. La senyoreta Funkel i la seva mare (mestra de piano, protagonista de la principal escena humorística).

Bartleby
Els escrivents del despatx de protagonista: Dindi i Grapes, personalitats humorísticament contraposades i complementàries. I el noi dels encàrrecs: Closca de Gingebre

5. Evolució del narrador:

Sommer

És un nen que es va fent gran. Les seves experiències infantils el van formant. El seu contacte amb el senyor Sommer li causa un fort impacte. La revelació d’un món que intueix i el neguiteja.

Bartleby

L’experiència que té el narrador en relació a Bartleby el fa comportar-se d’una manera no previsible en ell. La revelació d’un submón fet de dolor el fa reflexionar i commoure’s.

6. Evolució del protagonista:

Sommer

No evoluciona. En manté inalterable fins a la seva mort.

Bartleby

No evoluciona. En manté inalterable fins a la seva mort.

7. Final del protagonista:

Sommer
El senyor Sommer, un vespre d’octubre, es posa a caminar llac endins, fins que desapareix sota les aigües. El narrador assisteix al seu suïcidi.

Bartleby

Bartleby, expulsat del despatx d’on no volia moure’s i reclòs a la presó coneguda amb el nom de “Les Tombes”, es deixa morir d’inanició. El protagonista assisteix al seu lent i ireversible enfonsament físic.

8. Algunes pistes sobre el protagonista:

Sommer
El senyor Sommer i la seva dona van arribar al poblet d’Obernsee (ella amb autobús, ella a peu) després d’acabada la guerra. La seva dona treballa a casa fent nines.
Al final del llibre coneixem el nom complert del senyor Sommer. Ningú no el troba a faltar.

Bartleby
No és fins el final del relat que sabem que Bartleby havia estat treballant a l’Oficina de Cartes Mortes. Ningú no el troba a faltar.


***
Patrick Süskind: La història del senyor Sommer. Il·lustracions de Sempé. Traducció de Núria Mirabet. Barcelona: Columna, 1991
Patrick Süskind: El colom. Traducció e Judith Vilar. Barcelona: Columna, 2005.
Herman Melville: Bartleby, l’escrivent. Traducció de Miquel Desclot. Vic: Eumo editorial, 1991.

Defensa de la literatura juvenil

Hi ha qui, un xic despectivament, titlla els best-sellers com a la “literatura juvenil dels adults”, en el sentit que són textos transparents, que no presenten dificultats de lectura i, per tant, que no tenen cap mena de riquesa que vagi mes enllà del pur relat. El que caldria discutir és si tota la literatura juvenil està formada per textos “transparents”, que no tenen cap riquesa més enllà del pur relat. Jo crec, precisament, que els clàssics de la literatura juvenil està format per un univers de textos que han fet del seus condicionants (complexitat limitada, tema interessant per al jove...) una virtut. I de la mateixa manera que Georges Perec i la seva tribu feien dels condicionants una poderosa arma literària (o, i aquest és un exemple molt més general, els poetes utilitzen les rígides normes de la mètrica per construir artefactes literaris potentíssims) aquests textos saben col·locar les seves peces de manera que es produeixi un efecte poderós. L’escriptor de literatura juvenil és un autor, efectivament, de gènere. Com també ho eren Homer, Shakespeare i Corín Tellado (èpic, dramàtic, rosa). Alguns escriuen coses que tenen una densitat infinitament explorable, d’altres la tenen més prima, o simplement no en tenen. Es pot dir que el lector jove no és un lector expert, però no sé si es pot dir amb totes les lletres que no és un lector que arribi a gaudir del “plaer difícil”. Imaginem un adolescent davant la pantalla d’un joc electrònic; no està gaudint d’un plaer difícil? Imaginem-lo jugant a futbol, fent cabrioles amb el monopatí... Llegint El senyor del anells. És clar que tots els plaers difícils han de tenir molt ben mesurats els obstacles i les satisfaccions. Si els obstacles són massa importants no hi pot haver plaer. Si no cal lluita per arribar a la satisfacció, llavors és que se’ns està fent dimitir de qualsevol responsabilitat i, per tant, se’ns està embrutint. Entre la literatura que s’edita per als joves n’hi ha que està pensada com un pur producte de consum, ofereixen, doncs, satisfacció sense demanar res a canvi. I si el lector no aporta res, el text no diu res. Perquè per dir alguna cosa que valgui la pena els escriptors necessiten de la col·laboració dels lectors. Igual que un joc electrònic ens desafia amb trucs cada vegada més complexos o que el monopatí no fa les cabrioles sol ni ens estalvia les patacades. A diferència del joc electrònic i del monopatí, però, la lectura té una capacitat teòrica de formació molt més gran i, sobretot, de molta més fondària humana. (A part: Desconfio molt més de la bona voluntat dels creadors dels videojocs que de la dels escriptors i dels skaiters. Al menys dels videojocs violents; la visió –dic la visió- de tantíssimes i successives imatges de mort i destrucció, amb efectes visuals tan brillants ha de ser fisiològicament perniciosa pel cervell). Però no cal que imaginem la col·laboració del lector com una cosa necessàriament molt difícil, com un catedràtic de grec llegint Sòfocles en manuscrits microfilmats. La podem imaginar com la del petit ciutadà grec del segle IV a.C. assegut en un teatre. Heu sentit a parlar de la catarsis? I que no ho és de catàrtica la lectura de El Hobbit? Hi ha moltes lectures juvenils de les quals podem estar segurs que tenen mèrits literaris suficients com per posar-les a la disposició dels joves. I en aquest treball precisament s’analitza aquest aspecte, de manera que pares, mestres, professors i bibliotecaris puguin tenir-ne una visió més orgànica. Però mai no ens hi hem de fer forts! Perquè cada lector té dret a tenir els seus gustos. I perquè, de la mateixa manera que l’oïda jove és capaç de sentir freqüències d’ona inaudibles pels adults, qui ens diu que no pot passar alguna cosa semblant amb el textos literaris? Per altra banda, potser és convenient aclarir aquí que la immensa major part dels textos “amb mèrits literaris” no són pas com Platero “pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no tiene huesos”. Sinó tot el contrari: ens mostren d’una manera o altra l’horror. O són transgressors. O, a través de la comicitat, capgiren la lògica i apunten una altra manera d’entendre la realitat. És a dir, són textos que tenen la capacitat d’interrogar emocionalment a cada lector, de propiciar-ne una petita transformació. Aquesta capacitat, però, és quasi res si es limita a una sola lectura. I es multiplica si teixeix una xarxa de constel·lacions en desordre que súbitament poden formar una figura amb sentit.