Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

divendres, 17 d’octubre de 2008

Defensa de la literatura juvenil


Hi ha qui, un xic despectivament, titlla els best-sellers com a la “literatura juvenil dels adults”, en el sentit que són textos transparents, que no presenten dificultats de lectura i, per tant, que no tenen cap mena de riquesa que vagi mes enllà del pur relat. El que caldria discutir és si tota la literatura juvenil està formada per textos “transparents”, que no tenen cap riquesa més enllà del pur relat. Jo crec, precisament, que els clàssics de la literatura juvenil està format per un univers de textos que han fet del seus condicionants (complexitat limitada, tema interessant per al jove...) una virtut. I de la mateixa manera que Georges Perec i la seva tribu feien dels condicionants una poderosa arma literària (o, i aquest és un exemple molt més general, els poetes utilitzen les rígides normes de la mètrica per construir artefactes literaris potentíssims) aquests textos saben col·locar les seves peces de manera que es produeixi un efecte poderós. L’escriptor de literatura juvenil és un autor, efectivament, de gènere. Com també ho eren Homer, Shakespeare i Corín Tellado (èpic, dramàtic, rosa). Alguns escriuen coses que tenen una densitat infinitament explorable, d’altres la tenen més prima, o simplement no en tenen. Es pot dir que el lector jove no és un lector expert, però no sé si es pot dir amb totes les lletres que no és un lector que arribi a gaudir del “plaer difícil”. Imaginem un adolescent davant la pantalla d’un joc electrònic; no està gaudint d’un plaer difícil? Imaginem-lo jugant a futbol, fent cabrioles amb el monopatí... Llegint El senyor del anells. És clar que tots els plaers difícils han de tenir molt ben mesurats els obstacles i les satisfaccions. Si els obstacles són massa importants no hi pot haver plaer. Si no cal lluita per arribar a la satisfacció, llavors és que se’ns està fent dimitir de qualsevol responsabilitat i, per tant, se’ns està embrutint. Entre la literatura que s’edita per als joves n’hi ha que està pensada com un pur producte de consum, ofereixen, doncs, satisfacció sense demanar res a canvi. I si el lector no aporta res, el text no diu res. Perquè per dir alguna cosa que valgui la pena els escriptors necessiten de la col·laboració dels lectors. Igual que un joc electrònic ens desafia amb trucs cada vegada més complexos o que el monopatí no fa les cabrioles sol ni ens estalvia les patacades. A diferència del joc electrònic i del monopatí, però, la lectura té una capacitat teòrica de formació molt més gran i, sobretot, de molta més fondària humana. (A part: Desconfio molt més de la bona voluntat dels creadors dels videojocs que de la dels escriptors i dels skaiters. Al menys dels videojocs violents; la visió –dic la visió- de tantíssimes i successives imatges de mort i destrucció, amb efectes visuals tan brillants ha de ser fisiològicament perniciosa pel cervell).
Però no cal que imaginem la col·laboració del lector com una cosa necessàriament molt difícil, com un catedràtic de grec llegint Sòfocles en manuscrits microfilmats. La podem imaginar com la del petit ciutadà grec del segle IV a.C. assegut en un teatre. Heu sentit a parlar de la catarsis? I que no ho és de catàrtica la lectura de El Hobbit?
Hi ha moltes lectures juvenils de les quals podem estar segurs que tenen mèrits literaris suficients com per posar-les a la disposició dels joves. I en aquest treball precisament s’analitza aquest aspecte, de manera que pares, mestres, professors i bibliotecaris puguin tenir-ne una visió més orgànica. Però mai no ens hi hem de fer forts! Perquè cada lector té dret a tenir els seus gustos. I perquè, de la mateixa manera que l’oïda jove és capaç de sentir freqüències d’ona inaudibles pels adults, qui ens diu que no pot passar alguna cosa semblant amb el textos literaris?
Per altra banda, potser és convenient aclarir aquí que la immensa major part dels textos “amb mèrits literaris” no són pas com Platero “pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no tiene huesos”. Sinó tot el contrari: ens mostren d’una manera o altra l’horror. O són transgressors. O, a través de la comicitat, capgiren la lògica i apunten una altra manera d’entendre la realitat. És a dir, són textos que tenen la capacitat d’interrogar emocionalment a cada lector, de propiciar-ne una petita transformació. Aquesta capacitat, però, és quasi res si es limita a una sola lectura. I es multiplica si teixeix una xarxa de constel·lacions en desordre que súbitament poden formar una figura amb sentit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada