Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

divendres, 7 de novembre del 2008

Molt lluny de qualsevol altre lloc


Ursula K. Le Guin és una autora arxiconeguda en el món de la ciència ficció i la fantasia. Ha guanyat tots els premis de la matèria i és molt respectada entre els conaisseurs, tant pel seu potencial imaginatiu com per la no banalitat de les seves propostes. El cicle de Terramar potser és el seu món imaginari més cèlebre. L’autora americana, però, té també una novel·la curta de caire realista molt interessant. Es tracta de Molt lluny de qualsevol altre lloc, una narració en primera persona on un noi (Owen Griffiths) que és a punt d’acabar l’institut ens relata els fets crucials que es van esdevenir a partir del seu dissetè aniversari (quan el seu pare li regala un cotxe nou de trinca, però també quan coneix la Natalie Field, una companya de l’institut que vol ser compositora). El començament és gairebé calcat al de El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger, un començament poderós en què la veu del protagonista es fa amb les regnes de la narració (en aquest cas representa que és una narració oral, enregistrada magnèticament) per dir-nos que això que llegirem no és la història d’un noi que vol ser com tots i a poder ser el millor en bàsquet i el més sol·licitat per les noies, sinó la d’uns pocs moments decisius en el descobriment del món d’un noi amb una vida interior molt rica que vol conèixer les coses a fons. I això no és compatible amb ser una peça no discordant dins la família o la societat. Owen és un noi molt bo en ciències i matemàtiques i té un veritable interès pel funcionament del pensament humà, però el món familiar en què viu, i sobretot l’ambient adolescent predominant a l’institut li diuen constantment la mateixa cosa: “fes com els altres, no descobreixis el món de dins ni el de fora més enllà dels camins fressats, no caminis per anar a l’institut, vés-hi amb el teu cotxe nou i tothom t’admirarà, posa’t els pedaços dels texans de la mateixa manera que ho fan els del teu grup, per què et vols crear un món imaginari amb les seves regles i els seus paisatges si ja tens les pel·lícules?” Owen Griffiths, doncs, comparteix força coses amb Holden Caulfied, el personatge de Salinger: primer, una veu narrativa que parla de tu a tu amb el lector, amb to de confidència enrabiada amb ell mateix, d’incomoditat amb el món; segon, un moment de crisi fonamental en la seva existència, en què ha de decidir si vol ser ell mateix amb totes les seves conseqüències o li fa massa mandra fer aquest pas; tercer, una edat tràgica, aquella en què cal decidir què fer amb la infantesa; quart, una relació especial amb n personatge molt especial, amb un puresa i una autenticitat moral i artística que serveixen als protagonistes respectius de referent i de flotador d’emergència (Phoebe,la germana petita d’en Holden, i Natalie, respectivament)
Veiem, doncs, que es tracta d’un d’aquells llibres sobre la iniciació al món adult, sobre el conflicte de l’adolescent que es deixa anar de la mà, o surt de la filera, i fuig estrepitosament per buscar el seu propi camí en el bosc dels dolors i les meravelles. És fàcil que el lector jove llegeixi aquest llibre amb gust, que s’identifiqui amb el desconcert i la lluita del protagonista, que hi pugui aprendre a resistir les pedregades típiques de l’edat en la nostra societat occidental... Però hi ha una altra cosa molt més interessant que aquest llibre pot fer descobrir: l’existència d’una veu interior, una de les experiències formatives claus que la literatura pot oferir al lector jove. I que no crec que cap altre recurs pugui proporcionar de forma tan clara. Molt lluny de qualsevol lloc és un d’aquells llibres honestos i incòmodes en què s’arriba a posar de manifest que, entre el guirigall constant en què estem immersos, hi ha la veu del pensament. Que pot ser dur escoltar-la, que és cansat donar-li oportunitats i temps... Però és imprescindible fer-ho; si no, no ens entendrem ni nosaltres mateixos. En Molt lluny de qualsevol lloc el protagonista fa una coneixença clau per adonar-se d’això: la seva amiga Natalie, una persona a qui la música li ha donat una forma molt poderosa per dialogar amb la seva veu interior i que està disposada a compartir aquest diàleg , a fer-lo créixer amb una maduresa exemplar. Això mateix la invalida com a protagonista de la història, perquè a ella no li cal fer el descobriment que sí que ajuda a fer al seu amic. Owen Griffiths, a través de l’admiració que sent per la seva nova amiga, s’adona que les seves fantasies d’infant (ha imaginat un món paral·lel, anomenat Arç) no són sinó l’expressió de la seva veu individual i més autèntica. I, a través del dolor que aquesta amistat li provoca en barrejar-hi els clixés amorosos i sexuals, descobreix que no tot és tan fàcil ni còmode, però que és possible alçar-se i empendre el camí encara que es tiguin els genolls (o els plecs de l’ànima) pelats.
Ursula K. Le Guin: Molt lluny de qualsevol lloc. Traducció de Roser Trepat. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1999.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada