Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dilluns, 3 de novembre de 2008

Joaquim Ruyra, narrador juvenil. "La parada" i "Una tarda per mar"

Repassant mentalment a qui donaríem l’il·lustre títol de clàssic català per excel·lència de la literatura infantil i juvenil arribo a una conclusió inevitable. Joaquim Ruyra és l’autor que s’hauria d’associar prioritàriament a aquesta categoria. Carner o Riba van escriure alguna cosa expressament per a la canalla, però el que van produir (excepte alguna traducció) està molt més marcat per la responsabilitat ideològica i poètica que no pas per la voluntat d’oferir un món imaginatiu viable i excitant. Carles Soldevila va escriure una novel·la a la Jules Verne, però no el va pas igualar. Josep Maria Folch i Torres va marcar tota una generació pel plaer de la lectura, però la seva és una literatura molt fortament marcada per un caràcter industrial, fulletonesc, de “literatura mentida”.
Comptat i debatut, doncs, el que ens queda és Ruyra. (Dels casos de Pere Calders i de Lluís Ferran de Pol, entre d’altres, ja en parlarem més endavant, de moment els deixem a la reserva.) Un autor que no s’adreça pas als nens, sinó a un públic adult, un autor que no es posa mai com a objectiu entretenir, sinó crear, però que curiosament troba en el món de la infantesa (i fins i tot en la poètica de la rondalla infantil) uns elements essencials del desenvolupament del seu art, modern en tècniques i sensibilitat, local i universal a la vegada. Narracions com “Una tarda per mar” o “La parada” reuneixen tots els elements canònics que les poden convertir en la referència més il·lustre de la literatura infantil i juvenil de la cultura catalana. Això, afegit a l’excel·lència del seu model de prosa, devia ser el que va animar Antoni Comas, l’any 1972 a editar un llibre de lectura de 261 pàgines adreçat a les escoles només amb textos de Joaquim Ruyra. Estic segur que molts dels nois i noies que van tenir a les seves mans aquest volum encara recorden les aventures d’en Ramon, en Lluís i en Xaneta; d’en Volivarda, en Paiús, en Canari... o la bonhomia del frare escalfallits. A casa nostra, però, sempre fem bugades i neteges precipitades i aviat tot ens sembla antiquat, amb la qual cosa generacions senceres perden referències que havia costat molt de recuperar.
“La parada” i “Una tarda per mar” són dues narracions molt paral·leles (la primera força més llarga que la segona): l’aventura d’un petit grup de nens que, sense la companyia dels adults, surten a caçar (en el primer cas), o a pescar (en el segon cas). En totes dues el narrador protagonista és un noi de casa bona, que conviu amb tota naturalitat amb nois de condició familiar molt més modesta, i per això mateix més experts en els secrets de la natura, més vius de caràcter i, sobretot, amb una llengua dialectal riquíssima (el parlar de Blanes, retratat i literaturitzat per Ruyra). En tots dos casos l’aventura és mínima: tan sols l’emoció del prohibit, del contacte amb la naturalesa i les seves forces meravelloses, la camaraderia i les seves febleses, l’encant del paisatge vist des dins del paisatge i no des del clos familiar. No hi ha a penes aventura, però hi ha molta emoció i passió.
“Una tarda per mar” va aparèixer per primera vegada dins Marines i boscatges, aplec de narracions, llibre publicat en forma de fulletó a la revista Joventut entre el 15 de gener i el 10 de desembre de 1903 (dos anys després, en aquesta mateixa revista i també per lliuraments hi apareixeria Solitud, de Víctor Català). Aquest llibre va ser la consagració de Joaquim Ruyra com a narrador i, de fet, aplega les seves narracions més reeixides i més cèlebres: “La Fineta”, “Jacobé”, “El rem de trenta-quatre”... Que han estat apreciades des de llavors per generacions i sensibilitats ben diferents. A Marines i boscatges hi ha cinc narracions protagonitzades per nens o adolescents: “Una tarda per mar”, “L’èxtasi de l’oncle Ventura”, “Avís misteriós”, “Les Senyoretes del Mar” i “La Fineta”. “Jacobé” també toca lateralment el tema infantil i la protagonista de “El rem de trenta-quatre” és una joveneta. Totes podrien ser llegides per un públic jove, però jo recomanaria sobretot la primera, la segona i la tercera. I n’afegiria una de tema misteriós “La vetlla dels Morts”. De “Les senyoretes del Mar” en podria sortir un àlbum il·lustrat de gran categoria. Però aquí el que proposem és la lectura conjunta de “Una tarda per mar” i “La parada”.
“La parada” va aparèixer en el llibre del mateix títol, del 1919. Es tracta d’un altre recull de narracions, d’entre les quals destaca per sobre de tot la primera. Tant per la llargada, com, sobretot, per l’interès literari. Es tracta d’una narració on un protagonista infantil explica en primera persona la gran aventura de tres nens que es lleven negra nit per anar a caçar moixons segons el mètode de la parada. És a dir: un parany compost per un arbret amb tiges de palla sucades en vesc on els incauts ocellets van a enganxar-se les potes, atrets per reclams engabiats. L’aventura, doncs, és mínima, perquè no passa res que vagi més enllà d’una cacera fructífera (com a “Una tarda per mar” no passa res que vagi més enllà d’una pesca fructífera). La narració es desplega a poc a poc i amb saviesa a través de les sensacions infantils, descrites amb tota la vivacitat d’un mestre: el canvi d’estació, la il·lusió d’anar a parar, l’emoció de tenir un pla que implica sortir de casa a mitja nit per anar a defensar un indret excel·lent, la por de la casa adormida i fosca com la gola del llop, les disputes per un no-res, el neguit d’haver fet tard.. I així fins a l’embriaguesa de la captura dels ocells. (L’esplendidesa d’una tarda, l’emoció de “fer rodó”, saltar-se les classes i afegir-se a un grup de nois que s’embarquen ells sols, el risc de les roques, les disputes per un no-res, l’embriaguesa de la pesquera...)
Si no hi ha aventura, és clar que l’atractiu de “La parada” (i de “Una tarda per Mar”) cal anar-lo a buscar en l’autenticitat de les emocions retratades, en el sensualisme extrem de les descripcions, en el pintoresquisme cristal·lí dels diàlegs, en la justesa del ritme i en l’astúcia amb què es passa d’un sentiment a l’altre. Tot plegat amb un tractament un xic més bonhomiós que no pas en “Una tarda per mar”, tan parelel·la, com hem vist, però amb un tractament més verista.
D’entre els moments més plens d’emoció que trobem en “La parada”, potser en destacaria dos, que podrien ben bé ser motiu de lectura dramatitzada a classe.. El primer és quan en Xaneta (un dels tres infants) s’engipona l’argúcia defensiva de fer veure que dos dels nens són homes fets i drets, per així desencoratjar el mala pell d’en Llampegues, que els vol diputar el parany. El segon és el moment de la captura de dotzenes d’ocellets per part dels tres vailets “posseïts de l’embriac de la caça” amb les bocabadants descripcions d’aquests “brillants senyors de l’aire”.
Valdria la pena editar aquestes dues narracions en un volum per a ús dels joves, amb alguna il·lustració suggerent i alguna manera senzilla d’aclarir el significat de moltes paraules en desús. Una llengua tan i tan rica i un mestratge literari tan gran no ens haurien de semblar un inconvenient per a la lectura, sinó tot el contrari. I cap mena d’aprensió ecològica ens hauria de retenir. Hi ha en aquestes narracions infinitament més amor i coneixement de la natura que en qualsevol novel·la de promoció de valors mediambientals.

Addenda:
Per a mi, l’emoció de la sortida nocturna de “La parada” és semblant a la del segon capítol de Les aventures d’en Huckleberry Finn, de Mark Twain, quan la colla de Tom Sawyer va a una cova a formalitzar la constitució d’una banda de lladres. Però Mark Twain era un humorista consumat. I Ruyra un esteta.
La riquesa de vocabulari mariner pot arribar a marejar una mica, a “Una tarda per mar”. Per desintoxicar, recomano la lectura del conte “Literatura rural” de Quim Monzó (un altre autor que té els recursos apropiats per una literatura juvenil de qualitat). Hi veureu un noi de ciutat que fa colla amb dos nois de poble, experts en el món rural i les seves paraules, que viuen una aventura prohibida, gairebé mínima... Però que es gira en tragèdia i crueltat.
Joaquim Ruyra és present en el mercat del llibre infantil i juvenil (era present):
La parada. Il·lustracions de Xavier Grau. Barcelona: 1979, Editorial Lumen
Dos contes. Dibuixos d’Irene Bordoy. Sant Adrià del Besòs: 1990. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. “El tinter dels clàssics” n 22. (conté “Les Senyoretes del Mar” i “La mirada del pobret”)
Una tarda per mar i altres narracions. Edició a cura de M.L. Julià. Barcelona: 1991. Ed. Barcanova. “Biblioteca Didàctica de Literatura Catalana” n. 20. (Conté: “Una tarda per mar”, “L’èxtasi de l’oncle Ventura”, “L’aniversari del noi Guixer”, “Avís misteriós”, “Mànegues marines”, “La vetlla dels morts” i “La Xucladora”
I acabarem subratllant que Joaquim Ruyra també va escriure per als infants: Non-non. Quinze cançons de bressol populars, de diverses nacions, amb lletra catalana de Joaquim Ruyra, harmonitzades per a piano pel P. Nicolau de Tolosa O.M.C (19??). Es poden trobar en el volum Obra completa (Ed. Selecta)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada