Enguany,
2024, Josep Vallverdú ha complert 100 anys, i en Rovelló, el gosset
protagonista de la seva novel·la més celebrada, 56. Fa 56 anys, la
publicació de les primeres novel·les infantils i juvenils en català
des de la victòria franquista donava resposta a una necessitat
imperiosa: que la mainada, escolaritzada en castellà, tingués uns
llibres atractius per poder llegir en la seva llengua. El Premi Josep
Maria Folch i Torres per a nens i nenes de 9 a 12 anys, i el Premi
Joaquim Ruyra de novel·la juvenil, convocats des dels inicis de la
fundació de l’editorial La Galera, el 1963, deixaven clares les
intencions dels seus promotors: fer de pont amb la tradició de
preguerra (per això els premis porten els noms més indiscutibles de
la lectura jove) i afavorir l’aparició de nous escriptors que
connectessin amb un públic latent, en construcció no només per raó
de l’edat, sinó sobretot perquè sorgia de les runes deixades per
la repressió franquista contra la cultura del país. Cal dir que la
iniciativa va ser un èxit i que el catàleg de l’editorial es va
farcir de títols que la nova generació de catalans van llegir amb
molt de gust, tant a casa com a les poques escoles que contemplaven
el català com a llengua escrita com, més endavant, a la major part
d’escoles del país. Sebastià Sorribas, Maria Novell, Joaquim
Carbó, Josep Vallverdú i Maria Lluïsa Solà encapçalen la llista
dels nous autors que els nens i nens necessitaven, els nous Josep
Maria Folch i Torres que els proporcionessin lectura, entreteniment,
formació. I, sobretot, arrelament a la llengua i la cultura del
país. Una funció que també feia quinzenalment la revista Cavall
Fort.
Sens
dubte Rovelló és un dels títols més populars dels primers
anys del Premi Folch i Torres. I l’únic que ha tingut la fortuna,
anys després, de convertir-se en una sèrie de dibuixos animats, de
manera que el personatge va aconseguir saltar a un parell més de
generacions de nens i nenes. La història que Joaquim Vallverdú va
imaginar té com a protagonista un cadell que passa directament de
l’aparador d’una botiga d’animals a estar perdut al bosc. No es
tracta, doncs, només de les aventures d’un gos i la seva relació
amb els homes i la naturalesa, sinó la història d’un orfe
absolut, com, posem per cas Pinotxo. I com el simpàtic titella
italià, Rovelló, que ho té tot per aprendre, no pot evitar les
trapelleries. Fins i tot, és segrestat per un circ, en fuig i inicia
un obsessiu trajecte de retorn a casa. El relat de Josep Vallverdú,
doncs, se situa en un interessant terreny entre el Carlo Collodi de
Pinocchio i el Jack London de La crida salvatge. Però
força més a prop del primer que del segon, sobretot pel seu to
benhumorat, una mica rondallístic i domèstic. El cadell Rovelló,
destinat a ser un gos de pis, ha d’aprendre a convertir-se en un
gos de pagès, de manera que la novel·la es converteix en un valuós
testimoni d’una vida rural que
en molt bona part ha desaparegut: la de les masies on convivien homes
i animals en un espai compartit. La quadra del cavall era sota
l’habitació de dormir dels masovers, les gallines podien passejar
sota la taula del menjador i els gossos podien tafanejar una mica per
tot, però a l’hora de dormir s’havien de conformar amb un jaç
ben aixoplugat a l’exterior de la masia. I tots eren conscients de
les seves funcions i la seva missió: treballar i obeir, proveir
d’ous, vigilar i caçar. Tot
plegat fa que Rovelló
no sigui el típic conte d’animals humanitzats, ni una faula, ni,
molt menys, una història carrinclona en què es considerin els
animals els membres més importants de la família. Rovelló,
però, no és ben bé un gos de masia, i el seu esperit inquiet,
pinotxesc, el porta a tafanejar allà on no el demanen, a buscar el
com de les coses, a enfrontar-se a perills i enganys, a
distingir entre la bondat, la
crueltat i la necessitat, a
aprendre a valdre’s per ell mateix. El
seu destí de gos de pis, doncs, ha estat conjurat per una esforçada
trajectòria d’aprenentatge que l’ha portat a trobar el seu lloc
en el món. Que en el seu cas
no era la vida salvatge, ni mandrejar en el mateix llit d’un humà,
sinó ser un gos, inquiet i fidel. Una
història de veritat, com deia Joan Triadú en el pròleg, i que avui
ja no fa tanta falta per proporcionar lectura en català als nens i
nenes, però sí per acostar-los a un model de vida marcat per la
naturalitat, on bèsties i persones, i les paraules que serveixen per
anomenar els llocs, les plantes, les eines... formaven un tot
harmònic que girava al ritme de les estacions i al ritme de les
generacions.
Josep
Vallverdú; Rovelló. Il·lustracions de Narmas.
La Galera. Barcelona 1968
