La lògica de l’evolució literària dels motius folklòrics i infantils explica força bé el pas dels germans Grimm, d’Andersen i de Perrault a L. Frank Baum. Tal com pretenia el seu autor, El meravellós màgic d’Oz (1900), és una adaptació de l’esperit dels contes de fades al mercat modern. Un dels primers llibres pensats per a què els infants s’ho passessin bé (i el seu autor en rebés els beneficis econòmics), buscant un perfecte equilibri entre la imaginació meravellosa i el dibuix d’uns personatges segurs de les seves ambicions. Però 35 anys abans de la publicació d’aquest llibre a Chicago, el 1865, n’havia aparegut a Londres un altre de força més influent i infinitament més desconcertant, que feia tabula rasa de la lògica. Un llibre que, des de la imaginació infantil més desbocada, trencava tots els esquemes i obria una guerra contra el convencionalisme com només les avantguardes sabran emprendre, mig segle més tard. Estic parlant, naturalment de Alícia al País de les Meravelles, de Lewis Carroll. I de la seva continuació, A través de l’espill. I tot allò que Alícia hi va trobar. Des d’aquest punt de vista de les lògiques, l’aparició d’aquests llibres té alguna cosa de mutant literari. Perquè costa d’explicar que un escriptor de l’època victoriana, amb tota la tradició de literatura seriosa que posseïa el seu país i el sòlid sentit de la disciplina que tenia la seva societat, aconseguís fer un llibre tan absolutament boig amb l’excusa que estava adreçat als nens. Però alhora que menystingués tot didactisme i ridiculitzés les institucions més serioses (De l’escola a la monarquia, però no pas l’església. Pels mateixos motius que cap de les aventures de Don Quixot no passa en diumenge: què hagués fet l’heroi cervantí en una missa? I què me’n dieu d’un mossèn parent de la Llebre de Març?), i ho fes escudant-se en el divertiment del non sense que pobla les contarelles infantils. Lewis Carroll, doncs, havia obert un camí absolutament modern, un esperit que ha animat molts dels grans creadors de literatura infantil (Barrie, Rodari, Calders, Juste... i que potser només Carlo Collodi havia mig experimentat en el Pinotxo, tot i que molt poca gent se n’havia adonat) i que va influir en aspectes fonamentals de la creació literària contemporània.
L’esquema general de les aventures d’Alícia només s’adequa al del conte meravellós tradicional en l’entrada inicial (l’heroïna segueix un animal albí, que el condueix a un espai màgic,) i en el retorn del final. Però entre un punt i l’altre, els elements prototípics o no existeixen o estan absolutament desvirtuats de les seves funcions. Per començar, Alícia no té cap missió a acomplir més enllà del caprici d’entrar al jardí que descobreix darrere la porteta de la sala on cau en el primer capítol. Com a talismà hi ha els flascons amb el beuratge que encongeix i el que engrandeix (i les pedres-galetes i el bolet). Però són tan capriciosos que es fa difícil comptar amb ells. Els personatges col·laboradors i els oponents són tots i cap. I les proves que ha de passar per obtenir la recompensa (recompensa?) consisteixen a intentar mantenir el cap clar en un món sense regles. I això qualsevol nen ho sap fer sense necessitat de mostrar una valentia fora del comú. Com en molts contes tradicionals, els personatges del món fantàstic d’Alícia tant són persones com animals (i també una baralla de cartes, o es peces dels escacs!). La seva actuació, però, sempre fa ballar el cap i no aporten cap ensenyament pràctic ni moral. En tot cas, subversiu i iconoclasta. Davant d’ells Alícia és una mica com Gulliver al país de Lil·liput, només que aquest país només és petit a estones, depenent dels canvis de mida que va experimentant la protagonista, i no té unes ambicions ridícules d’acord a la seva mida, sinó que es regeix només pel disbarat.
Lewis Carroll es va avançar tant, fins el punt que la seva obra es pot considerar una mena de mutant de l’evolució literària, per diverses raons. Una, perquè la seva personalitat era certament estrambòtica pel seu temps. I dues, perquè va decidir donar prioritat absoluta al món infantil: recuperar el nen que havia estat, donar tot el joc possible a allò que efectivament diverteix els nens, no posar límits a la burla del món adult i la seva lògica, considerar l’escriptura com un bon espectacle. Fent-ho, s’allunyava dels temes mítics que havien poblat la literatura tradicional des de l’antiguitat i del seu simbolisme explicatiu de les pulsions humanes. I, a través de la burla, s’acostava perillosament a la incomoditat que experimenta l’home contemporani; expressat amb la permeabilitat i multiplicitat de les fronteres del jo, amb l’imperi de l’ambigüitat, amb els límits de la consciència, amb la crítica al poder, amb el dubte meticulós...
S’ha debatut molt sobre si Alícia és autènticament un llibre que agradi als nens. Si no és més un llibre que els adults han mitificat com a un caprici genial, sobre el qual projectar tota mena de significacions, simbolismes i paranoies diverses. I també s’ha objectat moltes vegades que és un llibre impossible de traduir, on els jocs de paraules són tan decisius que és inútil la il·lusió d’assaborir-lo des d’una altra llengua. Tot plegat em semblen objeccions de poc pes, que mai no poden sobrepassar la massa específica de la gran qualitat imaginativa de Lewis Carroll, encara que ens en perdem una part important per mor de la traducció, del desconeixement dels referents o de les subtileses de tercer i quart grau. Les aventures d’Alícia són un gran joc i per jugar cal una mica més d’esforç que el que fem quan engeguem la televisió. Estic segur que als nens els encantaran les aventures d’aquesta nena anglesa si els seus pares (o en el seu defecte, els seus mestres) es prenen la molèstia de llegir-los el llibre en veu alta, fent una mica de teatre domèstic (amb ganyotes i un petit repertori de veus postisses) i entenen aquest clàssic inaugural de la literatura infantil com una forma de passar-s’ho bé. Un joc que els acompanyarà al llarg de la seva vida de lectors, com una reserva enorme de referents i intuïcions, a condició, és clar que algú els l’hagi llegit. No en va la gènesi del conte va ser la voluntat d’un home que adorava les nenes de fer-los passar una bona estona durant un desvagat dia d’estiu. Adorem nosaltres menys als nostre fills?
Segons Unamuno, Don Quixot va perdre el seny per curar-nos de la nostra malaltia de falta d’imaginació: “Por nuestro bien lo perdió, para dejarnos eterno ejemplo de generosidad espiritual”. I em sembla que podríem dir alguna cosa equivalent d’Alícia, la nena que aconsegueix no perdre el seny en el seu viatge pel món de bojos que troba a l’altra banda del cau del conill o més enllà del mirall. És un personatge que encarna el seny, una noieta producte del nostre més curós adoctrinament en el sentit comú i les regles del capteniment, que de cop i volta s’enfronta a tota mena de molins que es creuen gegants, a reis de cartes que es creuen jutges... El procediment ens serveix, en primer lloc, per oferir-nos dos llibres que, com Cervantes fa dir del Tirant lo Blanc, són “un tesoro de contento y una mina de pasatiempos”. Però per aconseguir que aquest tresor fos realment valuós, Carroll va haver de recórrer a una llibertat imaginativa com ningú mai abans no havia gosat explorar. I per què la mina fos prou rica -ho, Carroll no en va tenir prou fent perdre el seny a un personatge i fer-lo passejar per una realitat de coordenades exactes, sinó que va optar pel procediment contrari (una idea que podia treure, per exemple de les cançons de les mentides) i va fer perdre el seny a tot un petit univers de coordenades capricioses, des d’on constantment se’ns pica l’ullet per fer-nos interrogar sobre l’exactitud de les coordenades del món de més ençà de la lludriguera o de l’espill. Alícia, aquesta polida nena de set anys i mig, protagonista d’unes aventures imaginades per una personalitat literària mutant, prefigura alguna cosa essencial de la literatura contemporània que podem trobar en Joyce, en Kafka, en Beckett... Però, a diferència d’aquests noms tan estrictament canònics, la contribució de Carroll té unes virtuts “curatives” (en el sentit de la cita de Miguel de Unamuno de més amunt). El personatge d’Alícia, posada en aquest remolí de sense sentits no ens pot produir una sensació de sotsobra de la nostra segureta. Amb la seva lleugeresa infantil, Alícia no s’enfonsa mai. I l’adult que llegeixi l’obra de Carroll podrà veure’s aplicada la màxima de Dostoievski segons la qual els infants guareixen l’ànima, precisament perquè no li és adreçada en primer lloc, sinó que té permís per fer-ho. Vet aquí, doncs, que ens trobem amb un axioma totalment oposat al formulat pels qui sostenen que l’Alícia no és adequat per als nens. Al contrari: als adults incapaços de compartir l’alegria i el meravellament de l’infant, l’Alícia no els serveix de res, per més competència que tinguin en l’anglès de l’època victoriana.
L’esquema general de les aventures d’Alícia només s’adequa al del conte meravellós tradicional en l’entrada inicial (l’heroïna segueix un animal albí, que el condueix a un espai màgic,) i en el retorn del final. Però entre un punt i l’altre, els elements prototípics o no existeixen o estan absolutament desvirtuats de les seves funcions. Per començar, Alícia no té cap missió a acomplir més enllà del caprici d’entrar al jardí que descobreix darrere la porteta de la sala on cau en el primer capítol. Com a talismà hi ha els flascons amb el beuratge que encongeix i el que engrandeix (i les pedres-galetes i el bolet). Però són tan capriciosos que es fa difícil comptar amb ells. Els personatges col·laboradors i els oponents són tots i cap. I les proves que ha de passar per obtenir la recompensa (recompensa?) consisteixen a intentar mantenir el cap clar en un món sense regles. I això qualsevol nen ho sap fer sense necessitat de mostrar una valentia fora del comú. Com en molts contes tradicionals, els personatges del món fantàstic d’Alícia tant són persones com animals (i també una baralla de cartes, o es peces dels escacs!). La seva actuació, però, sempre fa ballar el cap i no aporten cap ensenyament pràctic ni moral. En tot cas, subversiu i iconoclasta. Davant d’ells Alícia és una mica com Gulliver al país de Lil·liput, només que aquest país només és petit a estones, depenent dels canvis de mida que va experimentant la protagonista, i no té unes ambicions ridícules d’acord a la seva mida, sinó que es regeix només pel disbarat.
Lewis Carroll es va avançar tant, fins el punt que la seva obra es pot considerar una mena de mutant de l’evolució literària, per diverses raons. Una, perquè la seva personalitat era certament estrambòtica pel seu temps. I dues, perquè va decidir donar prioritat absoluta al món infantil: recuperar el nen que havia estat, donar tot el joc possible a allò que efectivament diverteix els nens, no posar límits a la burla del món adult i la seva lògica, considerar l’escriptura com un bon espectacle. Fent-ho, s’allunyava dels temes mítics que havien poblat la literatura tradicional des de l’antiguitat i del seu simbolisme explicatiu de les pulsions humanes. I, a través de la burla, s’acostava perillosament a la incomoditat que experimenta l’home contemporani; expressat amb la permeabilitat i multiplicitat de les fronteres del jo, amb l’imperi de l’ambigüitat, amb els límits de la consciència, amb la crítica al poder, amb el dubte meticulós...
S’ha debatut molt sobre si Alícia és autènticament un llibre que agradi als nens. Si no és més un llibre que els adults han mitificat com a un caprici genial, sobre el qual projectar tota mena de significacions, simbolismes i paranoies diverses. I també s’ha objectat moltes vegades que és un llibre impossible de traduir, on els jocs de paraules són tan decisius que és inútil la il·lusió d’assaborir-lo des d’una altra llengua. Tot plegat em semblen objeccions de poc pes, que mai no poden sobrepassar la massa específica de la gran qualitat imaginativa de Lewis Carroll, encara que ens en perdem una part important per mor de la traducció, del desconeixement dels referents o de les subtileses de tercer i quart grau. Les aventures d’Alícia són un gran joc i per jugar cal una mica més d’esforç que el que fem quan engeguem la televisió. Estic segur que als nens els encantaran les aventures d’aquesta nena anglesa si els seus pares (o en el seu defecte, els seus mestres) es prenen la molèstia de llegir-los el llibre en veu alta, fent una mica de teatre domèstic (amb ganyotes i un petit repertori de veus postisses) i entenen aquest clàssic inaugural de la literatura infantil com una forma de passar-s’ho bé. Un joc que els acompanyarà al llarg de la seva vida de lectors, com una reserva enorme de referents i intuïcions, a condició, és clar que algú els l’hagi llegit. No en va la gènesi del conte va ser la voluntat d’un home que adorava les nenes de fer-los passar una bona estona durant un desvagat dia d’estiu. Adorem nosaltres menys als nostre fills?
Segons Unamuno, Don Quixot va perdre el seny per curar-nos de la nostra malaltia de falta d’imaginació: “Por nuestro bien lo perdió, para dejarnos eterno ejemplo de generosidad espiritual”. I em sembla que podríem dir alguna cosa equivalent d’Alícia, la nena que aconsegueix no perdre el seny en el seu viatge pel món de bojos que troba a l’altra banda del cau del conill o més enllà del mirall. És un personatge que encarna el seny, una noieta producte del nostre més curós adoctrinament en el sentit comú i les regles del capteniment, que de cop i volta s’enfronta a tota mena de molins que es creuen gegants, a reis de cartes que es creuen jutges... El procediment ens serveix, en primer lloc, per oferir-nos dos llibres que, com Cervantes fa dir del Tirant lo Blanc, són “un tesoro de contento y una mina de pasatiempos”. Però per aconseguir que aquest tresor fos realment valuós, Carroll va haver de recórrer a una llibertat imaginativa com ningú mai abans no havia gosat explorar. I per què la mina fos prou rica -ho, Carroll no en va tenir prou fent perdre el seny a un personatge i fer-lo passejar per una realitat de coordenades exactes, sinó que va optar pel procediment contrari (una idea que podia treure, per exemple de les cançons de les mentides) i va fer perdre el seny a tot un petit univers de coordenades capricioses, des d’on constantment se’ns pica l’ullet per fer-nos interrogar sobre l’exactitud de les coordenades del món de més ençà de la lludriguera o de l’espill. Alícia, aquesta polida nena de set anys i mig, protagonista d’unes aventures imaginades per una personalitat literària mutant, prefigura alguna cosa essencial de la literatura contemporània que podem trobar en Joyce, en Kafka, en Beckett... Però, a diferència d’aquests noms tan estrictament canònics, la contribució de Carroll té unes virtuts “curatives” (en el sentit de la cita de Miguel de Unamuno de més amunt). El personatge d’Alícia, posada en aquest remolí de sense sentits no ens pot produir una sensació de sotsobra de la nostra segureta. Amb la seva lleugeresa infantil, Alícia no s’enfonsa mai. I l’adult que llegeixi l’obra de Carroll podrà veure’s aplicada la màxima de Dostoievski segons la qual els infants guareixen l’ànima, precisament perquè no li és adreçada en primer lloc, sinó que té permís per fer-ho. Vet aquí, doncs, que ens trobem amb un axioma totalment oposat al formulat pels qui sostenen que l’Alícia no és adequat per als nens. Al contrari: als adults incapaços de compartir l’alegria i el meravellament de l’infant, l’Alícia no els serveix de res, per més competència que tinguin en l’anglès de l’època victoriana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada