Clàssics i joves

Poc temps després d’haver publicat Tom Sawyer , Mark Twain comença a escriure’n la continuació. Entre 1876 i 1885 batallarà amb aquesta història, dedicant-li setmanes d’intens treball i abandonant-la al calaix durant mesos. Quan la seva editorial per correspondència finalment la publiqui, toparà amb l’oposició moral d’un dels seus millors clients: les comissions de compres de les biblioteques públiques troben el llibre altament perjudicial per l’educació dels infants i en veten la distribució. Naturalment, això va ser el principi de la fama i de l’èxit espaterrant dels herois infantils del Mississippí: tothom es delia per llegir-ne les aventures “immorals”, i les vendes es van disparar perquè no era possible manllevar-lo a les biblioteques. Una cosa similar ha passat amb Roald Dahl i les llistes de llibres recomanats de les escoles britàniques. Que un llibre creï problemes morals als responsables de controlar la lectura dels joves acostuma a ser un bon senyal. Vol dir que els nois i no...

La lògica de l’evolució literària dels motius folklòrics i infantils explica força bé el pas dels germans Grimm, d’Andersen i de Perrault a L. Frank Baum. Tal com pretenia el seu autor, El meravellós màgic d’Oz (1900), és una adaptació de l’esperit dels contes de fades al mercat modern. Un dels primers llibres pensats per a què els infants s’ho passessin bé (i el seu autor en rebés els beneficis econòmics), buscant un perfecte equilibri entre la imaginació meravellosa i el dibuix d’uns personatges segurs de les seves ambicions. Però 35 anys abans de la publicació d’aquest llibre a Chicago, el 1865, n’havia aparegut a Londres un altre de força més influent i infinitament més desconcertant, que feia tabula rasa de la lògica. Un llibre que, des de la imaginació infantil més desbocada, trencava tots els esquemes i obria una guerra contra el convencionalisme com només les avantguardes sabran emprendre, mig segle més tard. Estic parlant, naturalment de Alícia al País de les Meravelles , de ...

L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde s’inicia amb la història d’una porta. Què amaga aquesta porta amb la pintura bufada en aquell carreró sinistre? La resposta és fàcil. A l’altra banda de la porta hi ha l’antic amfiteatre quirúrgic del doctor Denman transformat sumàriament en laboratori químic pel doctor Jekyll. Al soterrani, encara s’hi conserven intactes, sota una espessa capa de teranyines, “tota mena d’objectes del temps del cirurgià predecessor de Jekyll”. Qui era aquest doctor Denman i per què tenia aquestes costoses i lúgubres instal·lacions? Està fora de dubte que per aquella porta s’hi produïa un comerç macabre, com el que el mateix Stevenson descriu a l’esborronadora narració Els lladres de cadàvers . Però, si ens posem a imaginar quins experiments hi podria haver fet el vell doctor Denman, la lògica del camins literaris ens encaminarà cap a un altre clàssic de la novel·la fantàstica. Potser aquest doctor Denman, tan acostumat a tractar amb despulles humanes, ambicionav...

El 1887, a Nova York, la casualitat va fer que Mark Twain i R. L. Stevenson es trobessin. Per una estona, els que havien de ser els dos autors més universalment coneguts de la literatura juvenil van compartir sostre i conversa. Moltes més coses, però, unien els dos escriptors. El nord-americà i l’escocès compartien una passió similar per l’aventura i, cadascú a la seva manera, van saber rendibilitzar-la literàriament en la incipient indústria de l’edició de llibres per a joves. Fins al punt que les seves obres encara avui encapçalen la llista de títols de totes les col·leccions de narrativa juvenil i presideixen qualsevol cànon de la novel·la d’aventures. I em sembla que encara compartien una altra cosa fonamental, que els confereix a tos dos la categoria de grans escriptors: un instint literari fet més d’ofici que de revelacions, una confiança en el text posada més de la part del resultat final (i per tant treballat positivament a favor del lector) que no pas de la part de la seva gèn...