Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dimarts, 31 de maig del 2022

La Klara i el Sol

 

La Klara i el Sol (2021), del Premi Nobel 2017 Kazuo Ishiguro, no és una novel·la pensada per als públic juvenil, però no descarto que una vegada començada la seva travessia a les llibreries, acabi formant part d’aquells llibres de referència del jove lector.

En primer lloc perquè, encara que no tingui l’aire d’una rondalla, el mateix autor confessa que la idea inicial va sorgir de la voluntat de fer un àlbum infantil inspirat en contes georgians. Les rondalles populars (i els mites) són plenes de pares que volen desfer-se dels fills: que els fan matar, que els abandonen al bosc o que els encomanen missions suïcides. També hi ha, al contrari, pares sobreprotectors, que amaguen secrets crucials als seus fills, i pares que es construeixen el seu propi fill, amb un tros de fusta, amb una mica de farina o amb fang. Tot plegat ens ensenya que això de ser progenitor i de ser descendent no és un camí de roses. Fàcilment pot derivar en un camí que ens aboqui a un dels nombrosos inferns que els humans engiponem amb tanta traça com mala baba, on l’amor i la crueltat sovint són caps del mateix monstre. En aquest sentit, el recurs que Kazuo Ishiguro fa de la ciència ficció continua la missió de les rondalles i els mites i, canviant el registre de la fantasia, ens posa davant un mirall molt semblant: clonació, manipulació genètica, androides, control social... són possibilitats de perfeccionar aquells rústics inferns on regnen els mateixos monstres.

En segon lloc, no es descartable que acabi formant part de les lectures joves de referència perquè l’aventura que se’ns explica és una aventura protagonitzada per joves: una nena de 14 anys, anomenada Josie, el seu veí i amic Rick i, sobretot, la narradora, una AA anomenada Klara acabada de sortir de la fàbrica que ha d’anar aprenent el funcionament del món i ha d’arriscar-se a prendre les pròpies decisions. (Un AA és un amic artificial, és a dir un sofisticat androide que té com a missió acompanyar nens i adolescents). Klara és, per una banda, un individu en formació, que descobreix el món que l’envolta i n’ha d’aprendre els mecanismes, i, per altra banda, assumeix la responsabilitat d’una germana gran gairebé adulta a qui se li encomana que vetlli pel benestar d’una germana de salut molt delicada. Recordeu Holden Caulfield? Traieu-li la ràbia contra el món adult, que domina el seu llenguatge i part del seu comportament i també hi trobareu aquest germà gran, que descobreix com és món i que s’imposa la tasca de protegir els nens que puguin caure pel penya-segat del camp de sègol. Perquè, per sobre de tot, l’infant té dret a transitar cap a l’edat adulta a recer dels perills.

La protagonista de la novel·la és, com el mateix títol assenyala, la jove androide, que narra les seves vivències en primera persona, recurs aquest molt habitual en la narrativa adoptada per la nació juvenil des del seu probable llibre fundador: Robinson Crusoe. Ara bé, és una protagonista que no és heroi ni molt menys antiheroi, és una protagonista subsidiària des del moment que la seva missió està totalment mancada de motivacions personals: Klara vol aprendre per ser útil a la nena que li ha estat assignada. Tot i que «assignada» no és la paraula, ja que entre les dues s’ha produït una aproximació prèvia marcada per una complicitat completament intuïtiva, exactament com els nens acostumen a fer els amics. El punt de vista de la narradora és cibernètic: sovint ens explica com el seu sistema de visió compartimenta la realitat en blocs fins que en troba la coherència, però sobretot està mancat d’experiències prèvies, cosa que no només limita d’una forma molt curiosa la informació que arriba al lector, sinó que ens permet assistir amb curiositat a la gènesi de les conclusions que fa gràcies a l’observació dels comportaments dels humans, de les màquines... i del Sol.

El Sol, així sistemàticament en majúscula, perquè la Klara, que en depèn per carregar-se d’energia, el considera una divinitat benefactora que podria, si se’l convenç amb pregàries i sacrificis, salvar la Josie i retornar-li la salut. Una fe religiosa molt detonant en un cervell artificial. I que contrasta amb el projecte de la mare davant la probable mort de la filla: fer-ne una reproducció robòtica exacta. El projecte que té la Klara per salvar la Josie, doncs, es basa en la pura generositat: prega i sacrifica una part de la seva «sang» per què la Josie pugui fer-se gran. En canvi, el projecte de la mare, fundat únicament en la tècnica, està encaminat a neutralitzar el dolor que li produirà la mort de la filla.

La narració té un ritme pausat, la Klara és un individu pacient i discret, i és a través de les seves observacions i de les converses que reprodueix que ens revela a poc a poc com funciona la societat ucrònica que ha imaginat Kazuo Ishiguro. Una societat amb molts punts de contacte amb la nostra però que sobretot ha fet un inquietant pas endavant en la manera d’educar els nens i adolescents: sols a casa amb el seu rectangle de butxaca des d’on reben les classes, sotmesos a arriscades millores genètiques, amb amics artificials a mig camí entre el confident, la joguina, la mainadera i la mare. I poc a poc es desvetlla el conflicte central: les actituds oposades de la Klara i la mare sobre el possible traspàs de la Josie: l’esperança per un banda i el consol d’una rèplica substitutòria per l’altra. La fe lluminosa del robot contra l’egoisme possessiu de la mare.

Si sovint els protagonistes de la novel·la juvenil són com joguines trencades i abandonades, en aquesta novel·la l’escriptor britànic d’origen japonès construeix una faula on la protagonista acaba sent efectivament una joguina trencada i abandonada, però satisfeta de la missió que ha acomplert. Una faula sense animals, però amb androides, i amb lliçó final sobre què és ser humà i com l’amor ens transforma.



Kazuo Ishigurp. La Klara i el Sol. Traducció de Xavier Pàmies. Barcelona, Editorial Anagrama, 2021.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada