Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dijous, 4 d’agost de 2011

Jim Botó, Lluc el maquinista i les bones preguntes


Una illa tan petita que només hi caben un rei, els seus dos súbdits, un maquinista i la seva locomotora. Un nen que arriba dins un paquet postal amb l’adreça indesxifrable. Un viatge i les aventures que implica: una princesa raptada, unes muntanyes terribles, un desert com un laberint de miratges, un pseudogegant, un drac que tortura una colla de nens de tots els racons del món... I un segon viatge amb aventures encara més extraordinàries: la vida del fons del mar, un secret per descobrir, uns dolents per desemmascarar... Tot això hi trobaran les famílies disposades al banquet de la lectura de Jim Botó: un conte infantil ple d’imaginació, d’humor i de bones preguntes. I dic les famílies, perquè només nens molt lectors llegiran els dos volums d’aquestes aventures sense que d’alguna manera o altra se’ls estimuli a fer-ho: tenint-lo a casa (l’edició especial de La Galera amb motiu del 80è aniversari del naixement de l’autor és molt bonica), llegint-lo un estona cada dia en veu alta, parlant-ne...

Michael Ende (1929-1995) és conegut sobretot a casa nostra per La història interminable (1979) i per Momo (1972). Llibres que sempre han apreciat els lectors adults i que es mereixen continuar tenint popularitat entre els joves lectors. El seu primer èxit com a escriptor, però, va ser un singular conte per infants, llarg com dues novel·les (els dos volums sumen més de 500 pàgines), amanit amb unes divertides il·lustracions de F. J. Tripp, protagonitzat per un petit nen negre –en Jim Botó-, el seu amic el maquinista Lluc i la ferma i bonhomiosa locomotora Emma. El conte té la mateixa grandesa literària que podríem atorgar a Peter Pan o a Alícia en terra de meravelles. Però amb una ambició no tan radicalment innovadora, més compromesa amb preocupacions morals i lliçons de vida; més propera a l’esperit de la tradició del conte meravellós; com Pinotxo o El màgic d’Oz. Però amb un sentit de l’humor més contemporani. I, sobretot, amb un esperit juganer que no amaga el desig d’aconseguir un món millor, després de l’esgarrifosa experiència del nazisme i de la seva habilitat per enquadrar bona gent poc capaç de pensar per ella mateixa en un projecte maligne.

D’una família compromesa amb l’art d’avantguarda, el joveníssim Michael Ende va estar a un pas de morir en la defensa suïcida del III Raich l’any 1945, quan va deixar el fusell que li havien donat pocs dies abans i va abandonar el front per afegir-se a una organització antinazi. Va ser potser llavors que va afermar el seu compromís amb la llibertat i contra els prejudicis que caracteritzen tota la seva obra. I la seva fe en les decisions individuals i conscients: tan poderoses que poden canviar radicalment les situacions més desesperades. Tal com veiem en els seus personatges més coneguts, Momo i Bastian. I també repetidament en les aventures d’en Jim Botó i els seus col·laboradors.

El conte es divideix en dues parts: En Jim Botó i el Lluc el maquinista i En Jim Botó i els 13 salvatges. L’escenari inicial de la història d’en Jim Botó és la petitíssima illa de Lumerland, on regna Alfons Tres-quarts-de-dotze i on mai no passa res digne d’esment: el rei parla per telèfon, el senyor Màniga passeja, la senyora Queeè s’ocupa de la seva botigueta, i en Lluc fa córrer la locomotora Emma pels cinc túnels que foraden les dues muntanyetes. Aquesta pàtria tan diminuta i tan atrafegada com una cuineta de fireta, però, es converteix en una mena d’Ítaca a partir del moment que en Lluc no accepta que cal fer fora la seva locomotora degut a l’augment de població que representa que aquell nadó que havia arribat dins un paquet postal s’hagi fet prou gran com per comptar com a mig súbdit. Així que el forçut maquinista i el jove Jim preparen la locomotora Emma per a la navegació i emprenen un fabulós viatge. Que, com el d’Ulisses, implica el constant enfrontament amb el desconegut i constants preguntes sobre un mateix. Així en Jim en Lluc arriben a Mandala (Xina, en l’edició de 1960), un regne magnificent on coneixen un nen de nen, de només un any d’edat i d’uns pocs centímetres d’alçada però amb l’enteniment i la determinació necessaris per ajudar els protagonistes a desemmascarar la mala fe dels ministres mandalins i, així, aconseguir posar en marxa l’autèntica aventura que lliga la desaparició de la princesa mandalina amb el misteri de l’origen d’en Jim Botó, el drac Queixaluda i els misteriosos i quasi analfabets 13.

A partir d’aquest moment les aventures s’encadenen les unes amb les altres i les casualitats, lligades sempre a l’habilitat dels dos herois i també a la seva capacitat de comprensió i de bondat, determinen l’èxit de la missió: rescatar la princesa Li Si i els altres nens de les urpes cruels de la Queixaluda, que en el seu país de Kummerland, els sotmet a la tortura d’una disciplina escolar monstruosa. Pel camí han trobat el pseudogegant Tur Tur i el mig drac Nepomucè. Dos encontres que demostren que a la gent cal conèixer-la de prop i amb interès: una tesi que es repetirà en el segon volum de les aventures d’en Jim, en Lluc i l’Emma, quan es produeixi la transformació de la Queixaluda i, sobretot, quan es reveli l’absurda equivocació en què vivien els 13 Salvatges.

Amb un estil bonhomiós, però mai melós; amb una imaginació detallista de la nissaga meravellosa de Les mil i una nits; amb un ferm rumb moral que atorga la victòria als senzills i honestos, sense, però, oblidar que l’aprenentatge essencial és l’esforç de conèixer-se un mateix; les aventures que Ende ens ofereix en aquest conte s’emparenten en el fons amb els relats mitològics i en parlen dels orígens i del destí, de la possibilitat que les coses autèntiques estiguin emmascarades per un miratge que una bona pregunta pot fulminar.

Michael Ende: En Jim Botó i el Lluc el maquinista i En Jim Botó i els 13 salvatges. Traducció de Carme Serrallonga. Il·lustracions de F.J. Tripp. Barcelona: La Galera, 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada