Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dijous, 16 de juliol de 2009

Les aventures de Pinotxo: de la moral i la moralina


Tan famós com Peter Pan i com Alícia, Pinotxo és un heroi imprescindible de l’imaginari infantil. El llibre de Carlo Collodi (1826-1890) ha estat universalment traduït, adaptat, il·lustrat, filmat... com si aquest curiós personatge de fusta (nascut bastant per casualitat de la ploma esclavitzada d’un periodista que mai no va passar de ser una figura secundària del Risorgimento, però a qui, com a Geppeto, la seva pròpia creació se li va anar de les mans) reclamés una i altra vegada la seva oportunitat de continuar viu, de moure’s i de gesticular, de fer campana d’estudi i embolicar-se en les més inversemblants aventures que el porten alternativament a enfonsar-se en la desesperació i a surar sobre les complicades aigües d’aquest interminable teatrí de titelles que és el pas del temps.
Les aventures de Pinotxo és una obra que ha patit dos flagells importants. El primer és que molt sovint s’ha entès com una faula moralitzadora, una relat una mica pesat que adverteix dels riscos que assetgen els nens que no siguin prou bons minyons. I el segon és la pel·lícula de Disney, amb les seves seqüeles encara més simplistes, que exerceix un efecte paralitzador de la curiositat envers l’obra original. La persona interessada per la literatura faria bé d’escapar d’aquests dos flagells, mantenir activa la seva curiositat i anar a buscar alguna de les moltes edicions complertes del conte. Hi descobrirà en primer lloc una obra que fa de la diversió i la sorpresa (i no del moralisme) una autèntica raó de ser. I a partir d’aquí trobarà un conte infantil riquíssim de matisos, una obra literària protagonitzada per un tros de fusta que dialoga amb motius recurrents de la imaginació universal, que grata des de perspectives descarades temes socials, psicològics, religiosos i familiars. I tot plegat des d’una posició estilística que té l’oralitat com a referent fonamental. Es tracta d’una obra que se situa en la fascinació del conte improvisat, en l’espontaneïtat i amenitat de teatret de titelles i la Commedia dell’Arte. Si ho tenim en compte, evitarem l’error de donar el llibre als nens per a què se’l llegeixin en solitari. Pinotxo reclama la lectura en veu alta. I el seu espai natural és sobretot el familiar. Agafeu el Pinotxo i dediqueu una estona cada vespre a llegir-ne un fragment als vostres fills. No només haureu portat un clàssic fonamental de la literatura infantil a casa vostra, haureu aprofitat el temps de la millor manera que ho pot fer una família, passant-s’ho bé pares i fills plegats en una activitat que no reclama la tirania del consum, sinó la generositat del temps a casa.
La gènesi del més famós conte infantil italià està lligada a una acumulació de casualitats. Antonio Tabucchi observava que era “el resultat genial d’un escriptor que no sabia res de la seva pròpia genialitat”. Una situació curiosament paral·lela a la de Geppeto, que portava sota el braç el que li semblava només un vulgar tros de fusta. De primer (des que es va començar a publicar per entregues el 7 de juliol de 1881 al Giornale per bambini, fins el capítol XV, quan Pinotxo és penjat de la Gran Alzina per la Guineu i el Gat, on se’l dóna per mort) aquest conte es titulava Storia di un burattino. I Collodi no semblava creure-hi massa. Però l’interès dels lectors va portar l’editor a insistir davant l’escriptor perquè aquella mort exemplar del titella no fos definitiva i les seves aventures continuessin. És llavors quan el personatge i el llibre prenen una autèntica volada: superen el seu estat d’embrió, amb escenes antològiques de la literatura picaresca, i arrenca un recorregut de vida carregat de simbolismes, de rialles que es transformen en plors, de plors que es transformen en rialles. Un recorregut que sempre sembla mantenir un nord moralitzant, però que sempre es manté en el costat bo de la diversió i la sorpresa ontològica, amb moments que semblen producte de la mateixa imaginació mutant de l’Alícia i amb el seu mordaç onirisme; com l’escena en què el titella truca a la casa de la Fada dels cabells blaus i li respon un cargol, que triga moltes hores a baixar a obrir. O com quan el titella es vol menjar un ou, però en surt un pollet que el saluda pel seu nom i surt volant per la finestra. És a dir: un relat moral que no fa gaire cas del camí de pedretes de moralina que ell mateix escampa per salvar les aparences i covèncer els convençuts.

“-Vet aquí que una vegada hi havia...
-Un rei! –diran tot seguit els meus petits lectors.
-No, nois, us heu equivocat. Una vegada hi havia un tros de fusta.”
Així comença, amb aquestes evidents marques d’oralitat i amb aquestes ganes de capgirar les coses, la narració de les aventures de Pinotxo. Aquest tros de fusta, dotat del do de la sensibilitat i de la paraula esmolada, el tenia mestre Cirera, que en volia fer la pota d’una taula. Però va a parar a mans de Jepet, un fuster tan pobre que a la llar hi té un foc pintat per fer-se una certa il·lusió de caliu. Mestre Cirera i Jepet, personatges gairebé tant de guinyol com el titella encara no nat, s’esbatussen sense motiu sota l’efecte de les bromes d’aquell tros de fusta on s’amaga un personatge que ja hi és abans de tenir una figura i que sembla haver triat les vies correctes del destí per anar-se a cercar un fals pare fuster del qual esdevenir el fals fill mortificador i, a la llarga (després d’una separació que té alguna cosa de gestació) convertir-se en una mena de pare del seu pare.
Entremig s’esdevenen una colla d’aventures que enfronten el càndid Pinotxo a tota mena de perills i humiliacions. El seu desencadenant és sempre la desobediència i les males influències, de manera que el personatge gasta molta saliva en lamentacions sobre el seu mal cap, però sigui com sigui, la veritat és que aquest personatge es veu constantment enfrontat als límits extrems de la vida i la mort. Potser pren decisions equivocades, però és que Pinotxo és només un titella de pes tan lleuger que qualsevol cop d’aire porta d’aquí cap allà: una mica com tots nosaltres, peces d’escacs d’una vella faula àrab (que Borges cita i recargola en un seu famós poema) mogudes per alguna voluntat inconeguda. I fins que no hagi fet un aprenentatge dolorós no serà conscient del seu lloc en el món.
Molts crítics han lamentat el final de la història. El premi per haver estat tan bo i tan generós després de tot l’assumpte de la recerca del seu pare i el rescat de dins el ventre de l’enorme tauró és perdre la seva figura de titella i ser un minyó de bo de bo. És un lament lògic, perquè tots hauríem volgut que la història de Pinotxo fos interminable, que el seu nas continués creixent amb les mentides i els seus peus de fusta li permetessin les puntades més efectives. Collodi en persona, o potser el seu editor, com suggereix algun crític, va decidir tancar el cicle i respectar la dita segons la qual “a sants i minyons, no els prometis si no els dons”. La fada ho havia promès i el material narratiu sobre el qual es construeix el conte també ho exigia. Efectivament, són molts els elements folklòrics que remeten a històries de vellets que no poden tenir fills i que n’aconsegueixen un de molt petitó i eixerit amb mètodes ben poc ortodoxos com trobar-lo sota una col. El destí d’aquests personatges acostuma a anar lligat a fets meravellos i d’extraordinari perill, i en aquest sentit Collodi recorre a una colla de motius presents en tota la rondallística europea, com l’ogre, la fada, la casa del bosc, els animals parladors, les transformacions...Un paisatge que Pinotxo pot recórrer amb tota llibertat, encara que no pugui deslliurar-se, com Peter Pan, de la condemna de fer-se gran. Però tot i així, en la nostra imaginació sempre creurem que l’autèntic Pinotxo és el titella de fusta. I sabrem que les aventures que compten són les seves, i no les del nen nascut a l’última pàgina per liquidar l’autèntic protagonista i convertir-lo en un ésser inanimat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada