J.M.G. Le Clézio: els vailets secrets

 

«Si entre els homes i vós no hi ha comunió possible, pareu esment a les coses; no us fallaran. Encara hi ha nits, encara hi ha vents que remouen els arbres i bufen sobre el país. I el món de les bèsties i el món de les coses són plens d’esdeveniments que podeu compartir. Els vailets són sempre com aquell vailet que fóreu: tristos i feliços; i si penseu en la vostra infantesa, la reviureu entre ells, entre els vailets secrets. Els adults no són res, el seu posat de dignitat no respon a res.»

Aquests eren els consells que Rainer Maria Rilke escrivia a Franz Xaver Kappus, a les Cartes a un jove poeta. Si no hi ha qui suporti els homes fets i drets, hi ha les coses i les bèsties. I els infants. És a dir, tot allò que no ha perdut l’autenticitat. Hi ha molta literatura que busca aquest refugi i que, significativament s’adreça o s’acaba adreçant al seu públic natural: els joves. Perquè els joves potser encara tenen memòria de la mirada meravellada de l’infant, una memòria que alguns poetes busquen recuperar treballosament. En aquest bloc hem parlat en diverses ocasions d’aquest secret essencial que els infants saben i que després obliden abans de saber-lo expressar (vegeu especialment l’article sobre La comèdia humana, de William Saroyan, i els que dedico a El vigilant en el camp de sègol i a El Petit Príncep). Vailets secrets, en deia Rilke, perquè és allò que queda de l’autenticitat de l’infant en l’adult que rebusca en el record.

Un dels llibres més llegits de J.M.G. Le Clézio és el recull de narracions Mondo et autres histoires (1978), molt habitual com a lectura de classe a escoles i instituts de França, però malauradament no traduït al català. Són vuit narracions protagonitzades per infants que s’allunyen d’aquell camí amb les roderes tan fondes que sembla ser l’únic possible: el que porta al món adult, a la hipocresia, a no saber mirar de debò ni preguntar res més que obvietats. Però no és aquesta l’única «desviació» del camí fressat. Le Clézio és un dels escriptors europeus que coneix millor els escenaris al marge de la nostra civilització. La seva manera de ser cosmopolita és viure amb plena consciència de la terra que es trepitja en diversos indrets del món, aprendre el maia i el nàhuatl, conviure amb pobles indígenes al Panamà, qüestionar la mirada que etiqueta d’exòtiques totes les formes de vida i pensament que no emanen del nostre melic occidental. Ha estat un escriptor nòmada i, sobretot, permeable i profundament sensible a la llibertat. De les vuit narracions del llibre, quatre se situen a l’Àfrica, el Carib o Sud-amèrica, una en un paratge que podria ser d’Islàndia, i les altres tres en escenaris marítims que podrien ser de França.

La primera història d’aquest llibre, la que dona nom al recull, se situa en una ciutat mediterrània assetjada pel fum dels incendis forestals del rerepaís, cosa que li dona un aire fantasmagòric, com si estigués aïllada en l’espai i en el temps. El protagonista, Mondo; és una mena de Petit Príncep vingut de no se sap on que deambula per places i carrers entre la platja i els turons i es relaciona amb personatges marginals (molts d’origen no europeu, com ell mateix) que el valoren pel que és i no per la seva aptitud d’enfilar les roderes marcades. El nom del protagonista, l’escenari mediterrani, la galeria de personatges del carrer, la llum misteriosa que desprèn el tractament, recorden vagament Momo (1973), de Michael Ende, però substituint la trama dels homes grisos i la seva voracitat de temps, per l’amenaça dels «Ciapacan», la brigada municipal que atrapa els gossos de carrer i que Mondo tem perquè ell també se sent gos de carrer, sense collar i sense corretja. Plana sobre aquesta narració un lleu alè fantàstic basat en una calculada ambigüitat, llunyà de la fantasia pura de Momo, familiar de la poètica misteriosa de Saint-Exupéry: quan Mondo o el Petit Príncep desapareixen, no en queda un riure en els estels? Una presència en els palets de la platja?

Els escenaris de les altres històries són el mar, les muntanyes, el desert, el barri de barraques... Com hem dit, sovint fora del continent europeu i amb exclusiu protagonisme infantil. «Celui qui n’avait jamais vu la mer» es refereix a un jove alumne d’un internat que en fuig seguint la crida del mar, fanàtic com és les de les històries de Sindbad el mariner (el llibre està encapçalat per una citació extreta d’aquesta història de Les mil i una nits). La seva aventura individual de comunió amb l’oceà esdevé un referent per als companys que s’han quedat a l’internat, tot i que no en tinguin cap notícia directa: un espai interior de fascinació i aventura que els protegeix de les estrictes roderes que l’internat els imposa. «Lullaby» és una de les dues narracions amb protagonista femenina, juntament amb «Peuple du ciel», i potser la més abstracta. També és una noia que fuig de l’escola cap al mar, però no tant atreta per una força indomable com per una llum purificadora que la protegeix de les seves doloroses ferides adolescents: el risc dels penya-segats i la solitud són per ella guaridors dels mals d’amor familiars i la insensibilitat acadèmica. Petit-Croix, la protagonista de «Peuple du ciel», és una nena cega d’algun indret semi-desèrtic d’Amèrica, que, dalt d’un penya-segat escolta els sorolls de la llum, sent les formes dels núvols, capta el vol dels ocells i el reptar de les serps. «La montagne du dieu vivant» se situa en un espai nòrdic, volcànic i muntanyós. El protagonista, Jon, és un noi que s’enfila muntanya amunt fins que hi troba un nen sense edat, ignorant de les coses dels homes i savi de les de l’univers, gràcies al qual Jon experimenta una epifania de saviesa que reuneix les energies de la llum, del moviment de les estrelles, de les aigües del mar i les muntanyes i el batec de les ales dels més petits insectes. «Les bergers» és una incursió al món salvatge del desert, on un petit grup d’infants sobreviu amb tenacitat i consciència. El protagonista és un noi que se sent atret per la llibertat essencial d’aquests petits pastors i que aprèn, no pas a viure unes aventures de vida salvatge, sinó a deixar que la seva ànima s’apoderi de la força de l’univers, on no hi ha diferència de dimensió entre els insectes que s’amaguen sota les pedres i les estrelles del firmament infinit. «Hazaran» té per escenari un gran barri de barraques on un dia s’instal·la Martin, le figura del savi que fascina amb les seves històries els infants del veïnat, representats per la petita Alia, i que esdevé una mena de Moisès que els ha de portar a un regne més enllà de qualsevol frontera. Perquè en l’univers que Le Clézio vol retratar, res és més fals que el concepte de frontera: si ni l’aire ni l’aigua tenen fronteres, què ens fa pensar que la vida en té? Apropiar-se del món no és fer-se’l seu, sinó, al revés, reconèixer-se travessat i part de les vibracions que li donen vida.

Vuit històries de nens secrets, sensibles a la crida de les coses essencials, escrites amb passió per un escriptor que es va plantejar fer-se monjo budista i que ha rodat el món amb la mirada meravellada d’un jove poeta. Una lectura reveladora, una mica engavanyadora per al lector desconfiat, que no tolera bé el to místic, però que pot fascinar alguns joves lectors en una etapa important de la seva experiència lectora.

J.M.G. Le Clézio; Mondo et autres histoires. Folioplus classiques. París 2006.

Els nois del carrer de Pál

 

Els lectors d’El petit Nicolàs saben que el millor terreny de joc possible és un solar. Allà hi ha un cotxe abandonat que serveix tant per anar a la lluna com per enfilar-s’hi i sentir-se dalt del Montblanc; i és el lloc ideal per organitzar-hi terribles partits de futbol, encara que ningú no hagi pensat en la pilota. El terreny de joc és el principal tresor dels infants de les grans ciutats: el punt de reunió, el lloc on poder jugar sense les interferències del tràfec ciutadà... Però sobretot sense la supervisió dels adults. Que els nens han de jugar sense interferències, avui ho diuen, sense gens d’èxit, els grans savis de la pedagogia a mestres i pares, obsessionats per la seguretat, el cotó fluix i la desinfecció. Que hi pugui haver filferros, arbres on enfilar-se, canyes o qualsevol altra mena de tresor infantil fa que qualsevol espai no supervisat no obtingui l’homologació requerida pel criteri contemporani. El 1907, a Budapest, segons explica Ferenc Molnár a Els nois del carrer de Pál, un grup de nois tenia com a terreny de joc una esplanada adjacent a una serradora, on s’apilaven munts de fusta i llenya. Entrar-hi era tan fàcil com saber on s’amagava la clau i el vigilant només servia per evitar els robatoris nocturns, no per fer fora uns marrecs que hi passaven les tardes fent-ne de les seves. I enfilar-se a les piles de troncs i defensar-les com si fossin fortaleses era un dels jocs preferits.

A Els nois del carrer de Pál no hi apareix cap noia, més enllà d’una germana que ha cosit la bandera. I els nois protagonistes hi reprodueixen amb orgull l’esperit militar d’una època que aviat els portaria a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial per defensar un Imperi Austríac en descomposició. Aquesta novel·la, doncs, no passa cap criteri educatiu modern: per l’espai insegur, pel radical model unieducatiu (mascle, per descomptat) i pel militarisme com a sinònim de coratge, honor i garantia territorial. Tampoc passen el filtre de la correcció ni L’illa del tresor ni Les aventures de Huckleberry Finn ni Peter Pan ni moltíssimes altres que són considerades, amb justícia, clàssics universals.

Tot i que la carrera de l’escriptor hongarès Ferenc Molnár (1878-1952) va ser llarga i fructífera, amb notables èxits teatrals internacionals i adaptacions al cinema, sobretot en la seva etapa d’exiliat als Estats Units, és per aquesta novel·la juvenil que és recordat per molts lectors de tot el món que el van llegir quan eren nois, i que a Hongria és considerat un autor major, amb presència escultòrica davant l’escola de Budapest on estudien la colla del llibre i amb versions cinematogràfiques relativament recents. La seva trajectòria, amb aquest gran èxit juvenil internacional, l’aparella amb l’autor d’Emili i els detectius (1929), Erich Käestner (1879-1974) i l’autor de Bambi, una vida al bosc (1923), Felix Salten (1869-1945). Tots tres nascuts en ciutats d’uns imperis a punt de desaparèixer, tots tres víctimes de la persecució nazi (tant les obres de Käesner com les de Salten van anar a parar a la foguera pública dels llibres i autors «decadents») i malgrat tot referents de diverses generacions de canalla, en diverses llengües, que han trobat en el seus llibres l’emoció de l’aventura de la nació juvenil.

La peripècia d’Els nois del carrer de Pál consisteix en la defensa del terreny de joc de la colla de marrecs protagonistes, bonhomiosos i d’ànima neta, de les intencions expansionistes d’una colla rival, els camises vermelles, molt més pinxos i mala gent. Dos personatges destaquen per sobre de tots els altres: per una banda, el xicot més madur i responsable, que és elegit president i general, en Boka, i per l’altra el més escarransit i poca-cosa, en Nemecsek. Un és l’estrateg brillant, el cabdill natural i just. L’altre és l’autèntic heroi que sap fer passar per davant de tot la fe en la causa. El petit Nemecsek és, juntament amb el gos del vigilant, l’únic soldat ras d’un exèrcit que només té oficials, però també és qui millor sap enfrontar-se amb noblesa al perill, qui se sacrifica pel bé comú. El pobret, però, de resultes de tres banys intempestius a l’estany atrapa una pulmonia que el porta a la tomba, de manera que és literalment un caigut per la pàtria. Una pàtria que potser s’ha salvat de l’atac imperialista dels camises vermelles, però que es perd a causa del negoci immobiliari que el propietari del terreny pensa fer just al final de la novel·la. Boka i Nemecsek han fet el correcte, però tot ha sortit malament.

Paral·lela a aquesta trama bèl·lica, hi ha la curiosa peripècia de la «Colla del màstic», mig humorística i una mica desconcertant. És una societat secreta amb els seus estatuts, les seves actes i la seva tresoreria que té com a objectiu acumular màstic (la pasta que posaven els vidriers per segellar el vidres de les finestres) i no deixar-lo endurir pel procediment d’anar-lo mastegant per torns. No sé si l’objectiu de l’autor era posar en contrast els interessos civils (banals) i els militars (seriosos). Tampoc tinc elements per saber si era una pràctica que formava part del folklore infantil de l’època. En tot cas, el record que jo tinc del màstic de vidrier és que feia una olor ben poc agradable.

Hi ha qui diu que Els nois del carrer de Pál és una novel·la antimilitarista. A primera vista no ho sembla gens. Les trifurques militars de les dues colles enfrontades són un retrat en petit, però no ridiculitzat, de les rivalitats entre nacions i la corresponent mobilització de tropes. L’inici de l’enfrontament és un «einstand», una mena de ràtzia dels més pinxos dels camises vermelles per emportar-se les bales de jugar d’uns nens més petits que ells. És la primera agressió que anuncia una escalada en les hostilitats, un clàssic de l’estratègia militar de qui es creu més fort que el rival. I és que els camises vermelles necessiten més espai per jugar i senten que l’han d’aconseguir a les males. De manera que la colla del carrer de Pál es veu obligada a defensar-se. I com que el narrador adopta el punt de vista d’aquesta colla, tot el que fa no només és legítim, sinó necessari, honorable i heroic. Els nens, en el seu paper de soldat, aprenen virtuts que semblen fonamentals per als bons ciutadans: disciplina, capacitat de sacrifici, lleialtat, cap per saber rectificar. Fins i tot el «general» dolent i, per tant, derrotat, Feri Áts té un caràcter noble i és capaç de valorar les regles d’honor de la guerra i el comportament heroic del més perillós dels seus oponents, el malaguanyat Nemecsek. És inevitable, però, que qualsevol relat militarista acabi en l’antimilitarisme. És a dir, en el dolor que ni la desfilada de la victòria pot amagar, en la cruesa de la realitat. Després d’una colla de pàgines en què el jove lector ha pogut emocionar-se amb els herois de la novel·la, protagonistes d’un joc com el dels grans, una miniatura de les batalles dels llibres d’història, a les darreres pàgines el narrador arrisca el melodrama amb la llarga i ingrata escena de l’agonia del petit Nemecsek, d’una família tan pobra que el pare, sastre, ha d’atendre els capricis d’un client presumptuós mentre el seu fill se li en va. Com tantes i tantes famílies de soldats rasos de totes les guerres, perden el fill per res que els afecti. Perquè la guerra, per gloriosa que es vulgui presentar, els ha passat pel damunt sense contemplacions. Nemecsek, doncs, no té temps de fer-se gran. Boka, en canvi, noi reflexiu, com en Jim Hawkings de L’illa del tresor, se sent aclaparat pel dolor de la pèrdua de la infantesa que ha representat el sacrifici inútil del seu company: «en János Boka, amb la mirada perduda i seriosa en un punt del seu pupitre, per primer cop a la seva vida, en els fons de la seva ànima infantil, començava a sospitar què era realment aquesta vida...». El lector, doncs, no és enganyat per la impecable organització militar que ha portat uns nois a la glòria de la victòria: al final hi ha la mort.

Ferenc Molnár; Els nois del carrer de Pál. Traducció de Dóra Bakucz i Jordi Gimeno. Editorial Casals, Barcelona 2011

El viatge de Liliana, d’Apel·les Mestres: de Verdaguer a Palau i Fabre passant per Kipling

1. Apel·les Mestres esmena la mística a Jacint Verdaguer

Deu anys després dels Idil·lis i cants místics de Verdaguer, Apel·les Mestres publicava els seus Idil·lis (1889). Onze anys després de Canigó, subtitulat Llegenda pirinenca del temps de la Reconquesta, Apel·les Mestres publicava la que segurament és la seva millor obra, Liliana (1907), una llegenda muntanyenca de base folklòrica on una fada d’aigua fa perdre l’oremus als protagonistes. Trenta-dos anys després de Flors del Calvari, en plena I Guerra Mundial, Apel·les Mestres publicava Flors de sang (1917). No sembla una manera de contraprogramar Mossèn Cinto?

Mossèn Cinto va ser un poeta-miracle, conscient de ser-ho i delerós de donar a la literatura catalana un devessall de versos magnífics, arrelats a la terra, inspirats en el cel, sempre sucant la ploma a l’entranya del jo: una glòria. Mestres, en canvi, era un artista polivalent (dibuixant, poeta, músic, jardiner...) que volia oferir llibres plens de sensibilitat, bonics, ferms contra la injustícia i la crueltat: exigència amb bona lletra i sense aspiracions sublims.

Al pròleg dels seus Idil·lis, Apel·les Mestres insisteix a justificar que la seva aproximació al gènere és pel carril central, disciplinada, seguint el solc del creador del gènere, Teòcrit: «Crech que pot denominarse IDILI: tota poesía d’acció senzilla, de llenguatje natural y de sentiment delicat, en que'l poeta desapareix tot lo possible per posar en evidencia al personatje que introduheix, y en que la Naturalesa ocupa'l lloch d'element complementari que ocupa en altres géneros lo criteri ó la erudició del poeta.» (el subratllat és de l’autor). No sembla una manera de diferenciar-se de Verdaguer? Una manera de reconèixer que el poeta, dibuixant, jardiner i músic no apuntava tan alt i que era partidari de menys misticisme («acció senzilla»), menys retòrica («llenguatge natural»), menys romanticisme («el poeta desapareix») i més naturalisme («la naturalesa», estesa en sentit estricte, però també com a sinònim de realitat, «ha de substituir el criteri del poeta»). Posem un exemple que, des del títol, de seguida es veu que Mestres se situa lluny de la influència del Càntic dels Càntics, Sant Joan de la Creu, la mística i les experiències en què la paraula humana fa figa i cal l’empenta sublim del poeta: «El maquinista». És una història de com el diner fa descarrilar fatalment l’amor entre una obrera i un maquinista. La part final és la cursa embogida del tren a tota màquina cap a la catàstrofe i el penediment esgarrifat de la protagonista. Tot per culpa dels privilegis dels rics.

Apel·les Mestres era molt sensible a la injustícia. I detestava la més gran i absurda de totes: la guerra. És ben coneguda la seva posició aliadòfila davant la Primera Guerra Mundial. Dues de les seves grans obres són descarnadament antibel·licistes: Atila (1917) i Flors de sang (1917). En aquesta darrera no només hi trobem el famós «No passaran!», sinó que al poema «El Déu de les batalles», després de considerar el tort i el dret i «qui té millor armament», Déu «deixa que guanyi el més fort». I a «La Civilisació» [sic] identifica aquest concepte amb un monstre que engendra per matar i mata per reflorir, que construeix per destruir: «Aquí teniu el monstre, esprement-se el cervell/ per fer brotar un món nou de les cendres del vell,/ i esclafar-lo demà!» Tot plegat es resumeix en el famós mot del General Cambronne a Waterloo. (Es tracta d’una manera elegant de no escriure la paraula que en realitat li escau a aquesta civilització: «merda»). Al darrer poema del recull, «Oda tràgica» llegim: «Què has fet, Humanitat? T’has tornat folla/ que així renegues de ta pròpia vida?...» En aquest cas ressona el també antibel·licista Maragall de l’«Oda a Espanya» (1889): «Jo he vist los barcos – marxar replens/ dels fills que duies – a que morissin:/ somrients marxaven – cap a l’atzar;/ i tu cantaves – vora la mar/ com una folla».

2. El petit Canigó, el Llibre de la Selva meravellós: Liliana

La Liliana d’Apel·les Mestres és una obra encantadora, amb uns magnífics dibuixos del mateix artista poeta, on la naturalesa no només «ocupa'l lloch d'element complementari que ocupa en altres géneros lo criteri ó la erudició del poeta», sinó que és majestuosament el centre i el perímetre de tot el temps i l’espai narratiu. Està formada per tretze cants i un pròleg (Canigó en té dotze i un epíleg) i hi tenim una dona d’aigua, una naturalesa meravellosa, una història d’amor que allunya els protagonistes de les seves obligacions, una batalla per defensar el territori. Però tot i les coincidències, és un llibre que no pot ser més diferent de Canigó. És el Canigó que hagués fet un Verdaguer que no hagués estat mossèn, que s’hagués mirat la naturalesa més des d’un jardí en un terrat que «escrivint com un fangador i fangant com un poeta», que hagués estat més republicà, més natural, menys erudit. Que hagués trobat més dignes de l’èpica els petits personatges que no pas els gegantins. També que hagués sigut una mica menys genial en la seva autenticitat lingüística i en l’art dels ritmes de la composició i de la versificació. Tot i que Liliana és l’obra d’Apel·les Mestres on més excel·leix en aquests assumptes, i li podríem agrair que els seus cants flueixin sense robustos grops, fins el punt que el podríem considerar una baula lògica entre Verdaguer i Carner.

Els personatges de Liliana, Flok, Mik i Puk, els gnomos [sic]; Zumza, la vespa; Liliana, la silfa [sic]; Flor-de-lli, el silfo [sic]; Fòbia, la llebre; el rossinyol i les granotes són els habitants de la Selva: el reducte on la naturalesa viu incontaminada de les ànsies destructives de l’Home. Amb conflicte sovint dolorós, sí, però amb la seva eterna i pura joventut. El crític Ramon D. Perés, en un comentari extremadament elogiós i lúcid al Diario de Barcelona (13/02/1908) a propòsit de la primera edició de Liliana, no només el relaciona amb Verdaguer, sinó també amb Kipling i el seu Llibre de la Selva (1894). És evident que, a diferència de Kipling, Apel·les Mestres construeix el món salvatge de Liliana sobre la base del meravellós: el fa passar pel filtre de la tradició mítica i folklòrica; i queda ben lluny, per tant, de la realitat selvàtica. Així i tot, aquesta faula de gnoms i ondines, no de llobatons, tigres, micos i panteres, respon a la voluntat de donar veu al món salvatge on l’home és un intrús molest, de parlar d’aquesta incomoditat de ser un rei de la creació detestat per tota la resta de la creació. No queda tan lluny, doncs, de la història de Mowgli. Recordem-ne el cant final:

Aigües del Wainganga, m’ha rebutjat la bandada dels homes.

Jo no els vaig fer cap mal, però em tenien por. Què ho fa?

Bandada de llops, vosaltres tampoc no em volíeu. La jungla se’m

tanca i se’m tanquen les portes del poble. Què ho fa?

Com vola Mang, entremig d’ocells i feres, així volo jo, entremig del

poble i la jungla. Què ho fa?

L’una cosa i l’altra lluiten dintre meu, com lluiten les serps a la

primavera.

Em surt aigua dels ulls, però ric mentre em baixa per les galtes.

Què ho fa?

Hi ha dos Mowglis en mi, però tinc la pell de Shere Khan estesa sota

els peus.

Tota la jungla sap que he mort Shere Khan. Mireu bé, llops, mireu

bé!

Ahae! Tinc el cor oprimit de tantes coses que no entenc.”

Al pròleg, o cant zero, Apel·les Mestres imagina el pecat original del Gènesi al revés: l’home de les cavernes fabrica una destral de sílex i li demana al roure una branca per fer-ne el mànec, així es podrà defensar de les feres. Però el primer que fa l’home és talar el generós roure.

Llavors, al contemplar tan negra fellonia,

alzines, roures, pins i altres arbres fidels,

exhalant un murmull de ràbia i anatema,

arrencaren del sòl les convulses arrels.

I escalant, plens d’horror, el cim de la muntanya,

gambejant afollats en falange brunzent,

van juntar-se allà dalt com poble noble fort i lliure.

I la Selva era feta al caure el Sol ponent.

No es tracta d’Adam i Eva expulsats del Paradís, sinó d’un Caín que mata el seu germà, l’arbre. I és el Paradís qui abandona l’Home: en fuig com de la pesta.

El següent moviment és la història dels gnoms. D’aquesta raça que havien de ser els protectors de la Selva, només tres resisteixen el malèfic i voraç embruix dels diamants que s’amaguen sota terra; són Flok, Mik i Puk, amics de les flors i de tot allò que viu

-Aqueixos insensats, digué Flok, i nosaltres

des d’ara no podem posar-nos d’acord.

Ells amen amb afany les pedres que relluen;

per fer-ne bon aplec, viuen vida de mort.

[...]

- Visca tot lo que viu! -van exclamar alhora

tots tres Flok, MiK i Puk. -Visca tot lo que creix,

lo que floreix i riu, lo que perfuma i canta,

lo que es desplega i clou, lo que brota i reneix!

El conflicte central de la faula, és clar, comença que apareix al Gorg de les nadales (narcissus tazetta) la formosa Liliana, la silfa [sic], l’ondina, la dona d’aigua tota gràcia, ingenuïtat i bellesa. Qui no se n’enamoraria? El prudentíssim Flok, el tendre Puk i l’intrèpid Mik la contemplen i li expliquen els secrets de la Natura. Fins que esmenten l’Home, l’ésser a qui li floreix un planter de passions al cor:

«l’egoisme, el despit, la recança, l’enveja,

l’enyorament amarg, les folles il·lusions,

l’ira, l’odi, l’orgull, el rancor, la venjança,

el xorc remordiment, el desencant feixuc...

l’ambició de pujar, el temor d’estimbar-se...

-I l’amor -va afegir a flor de llavis, Puk.»

L’amor és «la malura de l’Home», diu Flok,

«L’amor és mal de mals; és una lepra interna

que li rosega el cor trasbalsant-li els sentits,

que el savi torna orat i foll al més pacífic,

que fa ardits als covards i covards als ardits»

Ja tenim les claus del conflicte: si els germans de raça dels nostres tres gnoms van deixar-se atrapar per la passió de les riqueses, no cauran de quatre grapes el prudentíssim Flok, el tendre Puk i l’intrèpid Mik en els llaços de l’amor? No se’ls girarà el cervell? Els cants que analitzen la transformació d’aquests bonhomiosos personatges en esclaus de la passió, que relaten com perden el son i la xaveta i tot, són potser els més plàstics i amb més punta. Hi relata com descuiden la missió de protegir la Selva i com arriben a actuar gairebé com aquell primer home que va inventar la destral, com s’enemisten i voldrien poder mirar Liliana en exclusiva i que Liliana només tingués ulls per a ells. Recordem que el Gentil de Canigó abandona les seves obligacions de cavaller, encantat per l’amor de la dona d’aigua Flordeneu. Per ell també l’amor és una «lepra interna» que fa «covards als ardits». Flordeneu, però, té un fort component maligne, paral·lel al de la rondalla que explica en Gaietà de Solitud, la del «vell de vellor que no havia coneguda dona nada», encantat per Floridalba, també una dona d’aigua. Liliana, en canvi, és la bellesa acabada d’estrenar i sorgida sense màcula de les aigües del gorg i Apel·les Mestres no hi pot projectar cap mena de maldat: no n’hi ha de cap mena en la Natura. Els tres gnoms, però, si que es veuen afectats del mal boig de l’amor i no només obliden el seu càrrec de vetllar per la Selva, sinó que la fan molt grossa per aconseguir seduir Liliana. Fins que tots tres es queden amb un pam de nas quan apareix el silfo [sic] Flor-de-lli, per emportar-se-la al seu món. A diferència del cas de Gentil i de l’ermità «vell de vellor que no havia coneguda dona nada», els tres gnoms no són castigats amb la mort o la condemna de no descansar mai en tota l’eternitat, sinó que després d’un temps de purga tenen ocasió de redimir-se quan el perill -l’Home, que ara ja no porta una destral de sílex, sinó una escopeta- assetja la Selva. Són els cants de l’heroica batalla en què els tres gnoms comanden l’exèrcit del «poble del fibló» i derroten l’assaltant. És llavors quan trobem l’Apel·les Mestres que a Flor de sang havia cantat: «Teniu lo que cal per temptar l’empresa/ d’esclafar el món sota vostre peu.../ Però no teniu una Marsellesa / ni mai la tindreu!» («La Marsellesa»)

I vosaltres, els forts, els grans, els poderosos,

soberans i magnats, vosaltres que podeu

dur la pau a tants cors, eixugar tantes llàgrimes,

alentar tant d’esforç, fer tan bé que no feu;

vosaltres que, ben lluny d’esmerçar vostres forces

en alçar els humils que us confia l’atzar,

brutals les malverseu en festins sanguinaris

on feriu per ferir i mateu per matar;

no mireu amb desdeny la turba enverinada,

l’estol gran dels petits, l’enfurismat torrent

dels fiblons amagats! Són les Vespes! El Poble!

Sa fiblada és mortal; son ala, omnipotent.

En acabar l’any, Mik, Flok i Puk, consignen amb tot detall els noms i els fets d’aquella victoriosa batalla al llibre de la Selva que guarden al seu alcàsser, al capdamunt del més alt dels roures. I el nom de l’ondina que els ha fet sentir enamorats i perdre l’oremus? No s’atreveixen a escriure’l. Només dues al·lusions tan fugaces com ella. La darrera diu:

Avui, dia darrer de la lluna de maig,

ha desaparegut del Gorg de les nadales

aquell enigma hermós, aquell res exquisit...

aquell tot tal vegada.

La batalla final del Llibre de la Selva de Kipling, també serveix per restablir l’equilibri: Shere Khan, el poderós i ressentit caçador, el que no respecta la llei de la Selva, és derrotat per Mowgli, el cadell humà, aparentment vulnerable com una granota. També és un acte de justícia heroica del petit contra el gran, però el conflicte que viu el protagonista, i que Kipling remarca amb el poema que he copiat més amunt, el sentir-se el cor esqueixat per no ser acceptat ni per la bandada dels homes ni per la bandada dels llops, és de tota una altra naturalesa. És el conflicte adolescent que se situa al centre de bona part de la literatura juvenil o de la qual els joves s’han apropiat. Liliana, en canvi, se situa en el marc de la faula, de la rondalla fantàstica passada per una elegant i poètica consciència ecologista. Però això no vol dir que no pugui ser excel·lent lectura per a nens i joves, al contrari. Això sí: en veu alta. Cap llibre com aquest per fer rodar versos i aventures, versos i meravelles, versos i estratègia de composició, versos i instint de llengua, versos i música. Perquè potser més que un «petit Canigó», el podríem veure com «el Canigó dels petits». Tot plegat, també, amb una lliçó de gust, precisió i elegància modernista en els setanta-nou dibuixos que acompanyen i complementen el text. Recordem que és per aquesta doble faceta que Apel·les Mestres, des dels anys 1980, dona nom a un prestigiós premi de llibre il·lustrat.

3. Llegir, mirar, escoltar Liliana

La primera edició de Liliana és del 1907 i incorporava en apèndix la traducció al castellà de J.M. Arteaga. El 1911 se’n va fer una versió operística, amb música d’Enric Granados i figurins del mateix Apel·les Mestres; es va representar una sola vegada al desaparegut Palau de Belles Arts de Barcelona. La segona edició (i primera en ortografia fabriana) no va ser fins al 1948, el 36è dels petits volums de la Biblioteca Selecta de Josep Maria Cruzet, amb ortografia normalitzada i les il·lustracions, una mica lil·liputenques. El 1997 apareix la narració adaptada del poema en un disc per a infants locutada per Joan Manuel Serrat, amb música simfònica de Salvador Brotons (el 2002, nou enregistrament, amb narració de Carme Pla). El Museu Nacional d’Art de Catalunya va exposar la major part dels dibuixos originals el 2005 i en va publicar el catàleg: Liliana, el món fantàstic d’Apel·les Mestres. El 2014, el grup de la Facultat de Magisteri de la Universitat de les Illes Balears, Mag Poesia, en van fer una versió escènica amb una dotzena d’actors i una vintena de cantaires al cor, també amb música de Salvador Brotons. N’hi ha una edició molt ben impresa, amb versió castellana, de Garpar&Rimbau, del 2021. L’última edició catalana disponible, amb aparença de facsímil i a 50 € és la de Ing Edicions, del 2018. El text està adaptat per Teresa Duran, suposo que amb la voluntat de fer-lo menys estrany als mestres o als pares que vulguin llegir-lo en veu alta. Una solució molt discutible, que sacrifica el ritme d’algun vers i aplana part del lèxic. Així que, ara mateix, no hi ha a les llibreries cap edició solvent en català per al lector que vulgui conèixer aquest clàssic de la literatura catalana. Tot un clàssic.

4. I arribem a Josep Palau i Fabre

Finalment, Liliana ens porta a un altre escriptor polifacètic de la literatura catalana, l’alquimista Josep Palau i Fabre. Al recull de contes Contes despullats (1983), hi trobem «Els noms de Liliana». Segons Julià Guillamon, aquest conte, datat el 1964, es vincula a obres de Huxley i Bontempelli que Palau i Fabre va conèixer abans de la guerra, tot i que és evident que amb aquest títol el lector pensa en Apel·les Mestres. I potser amb raó. Eusebi, el protagonista del conte viu aïllat en una casa «dalt d’un cim» (com els tres gnoms) i, malalt d’amor (com els tres gnoms) es dedica a descompondre el nom de la seva estimada: Liliana, Li, Lilí, Lília, Lia, Ana. No es tracta només d’un amor autoconclusiu (aquell que només afecta un dels dos, que canta i balla sol, prescindint de què li retorna d’aquest amor la persona estimada, fins al punt que ni cal que existeixi), sinó d’un amor flexionat en valències nominatives, cadascuna de les quals li’n dona una versió diferent, com qui juga amb un calidoscopi: fascinant, irreal. Una Liliana múltiple, com també ho és la d’Apel·les Mestres: una ondina, però tres visions diferents en els ulls enamorats de Mik, Flok i Puk. Potser per això, al revés que l’Eusebi del conte de Palau i Fabre, que escriu obsessivament el nom de l’estimada centenars de vegades en un llibre on només caben la ela, la i, la a i la ena, els gnoms no n’escriuen mai el nom al seu llibre. Perquè aquell sol nom significa una cosa diferent per a ells tres: «una ratxa de llum, una volva somrient,/ una bombolla d’aigua». L’última variació del nom de Liliana en el conte de Palau i Fabre és «Liana». I acaba així: «Que arribi l’hora que la meva cabellera sigui frondositat a causa teva i tot jo esdevingui selva vivent! LIANA estimada: que la més alta de les teves branques vingui a enfonyar-se, com un àspid voraç, sobre la meva boca!…» L’estimada d’Eusebi és vista com una potent planta enfiladissa, planta serpent que tot ho abraça (com l’hedera hèlix de Pere Calders, per cert), tot ho absorbeix fins a convertir el personatge en «selva vivent». És «El nom de Liliana», el resultat d’un delicat procés d’alquímia sobre el cant de la selva del poeta jardiner? El que no es pot negar és que Liliana hi exerceix un encant. Un encant selvàtic que els lectors d’Apel·les Mestres viuen en secret i amb dolor: el dolor de veure’l tan oblidat, tan poc present a les famílies, a les escoles, a les llibreries.

Quim / Quima

Maria Aurèlia Capmany (1918 – 1991) va tocar totes les
tecles de la literatura i la cultura, per a les quals va viure apassionadament i tan desacomplexadament com va poder. Per això molts la van admirar i alguns se’n van escandalitzar. En un moment que hi havia tants forats per emplenar, l’energia juvenil de la Maria Aurèlia Capmany dels anys 60 no va minvar durant la seva maduresa: dramaturga, articulista, assagista, novel·lista, traductora, gestora cultural... Va portar la mirada i l’acció feminista a una Catalunya que despertava a la democràcia: al teatre, a l’assaig, a la novel·la i a la literatura juvenil.

L’any 2018, l’editorial Males herbes va rescatar una novel·la que l’any 1971 s’havia publicat com a novel·la juvenil: Quim / Quima, ara, però en una col·lecció que no s’adreça explícitament als joves, però, pel que he vist, les biblioteques públiques han continuat catalogant-la com a literatura juvenil.

El lector curiós pot sentir-se atret per una obra de l’emblema de les lletres feministes catalanes que es presenta com una imitació de la gran Viginia Wolff. La «persona que admiro més del món», diu Maria Aurèlia Capmany a la carta que adreça a l’escriptora anglesa a les primeres pàgines de Quim / Quima. Una imitació confessada de la fórmula que Wolff va inventar a Orlando (1928), traspassada a la Catalunya que va de l’any 1000 a la Guerra Civil. Maria Aurèlia Capmany manlleva de Virginia Wolff la idea d’un personatge que es conserva jove durant segles, que s’adapta a noves maneres d’entendre el món ben diferents de les que eren vigents en les seves primeres dècades de vida, i que primer és home, però que molt més endavant és dona. La fórmula de Wolff no està pensada, com sí és el cas de Maria Aurèlia Capmany respecte a la de Catalunya, per fer un repàs didàctic de la història d’Anglaterra. L’escriptora anglesa s’inventa un excepcional narrador biògraf a l’alçada d’un personatge antològic per tensar les costures de la tradició de la novel·la d’aprenentatge: sobre un to mordaç que pot recordar les novel·les dites «contes filosòfics» de Voltaire, Wolff desplega una inaudita imaginació narrativa, àgil per encarar els salts mortals més agosarats, les piruetes més sorprenents, sense perdre el control i encarar unes aventures veloces en el temps i en l’espai com si sempre trepitgés la mateixa rajola de quaranta per quaranta. I si alguna cosa vol rescatar de les èpoques remotes no són els fets més rellevants que es distingirien en negreta en una cronologia, sinó l’atmosfera cultural. Per això li és útil que Orlando es preocupi durant segles d’escriure, esmenar i refer un llarg poema titulat «El Roure».

Maria Aurèlia Capmany, però, no tenia un públic que conegués bé la història de Catalunya, ni una tradició literària que amarés àmplies capes socials. Això fa que la fórmula que va acabar utilitzant tingués un clar propòsit didàctic. Com aquell disc d’Edigsa Història de Catalunya amb cançons, cantat per Guillermina Motta, la Trinca i el cor infantil de les escoles Virtèlia, publicat el 1971, el mateix any de l’edició de Quim / Quima. El seu narrador, com el de Virginia Wolff, també és un esperit lliure, però sense la voluntat de rebentar costures, sinó més aviat de reforçar les que flaquejaven en una generació jove a qui se li havia ocultat la pròpia tradició literària. Així, per exemple, el capítol inicial «L’any mil» és deutor directe del poema homònim d’Àngel Guimerà, més d’una vegada transcriu cançons o poemes representatius de l’època que tracta, utilitza directament procediments rondallístics i no oblida passatges clau de la història de Catalunya, com la conquesta de Mallorca, la guerra de Successió o l’arribada d’ànimes lliures i generoses des de molts llocs per lluitar contra el feixisme.

Tant Quim (o Quima) com Orlando (el mateix nom serveix per ell com per ella), són personatges permanentment joves, inexperts, en construcció, disposats sempre a meravellar-se de l’època que viuen. Orlando més insatisfet, més donat a deixar-se aixecar la camisa; Quim, més picaresc, amb una ànima més pura (i simple), s’aproxima al perfil de l’heroi juvenil. No sé si Maria Aurèlia Capmany va emprendre l’escriptura del llibre amb voluntat d’adreçar-se a un públic juvenil, o si hi va anar a parar sense voler-ho expressament. Llegida avui, el públic adult potser pensarà que tant per tant dedicar el temps a l’original de l’escriptora anglesa. I gran part del públic jove no s’hi sentirà atret. Jo la vaig llegir que devia tenir 15 anys i, rellegint-la, encara en recordava coses. Li he d’agrair una lliçó literària que molts anys després em portés fins a Orlando.

Dins la trajectòria novel·lística de Maria Aurèlia Capmany trobem projectes paral·lels més reeixits, com per exemple Feliçment, jo sóc una dona (1969). Una novel·la on també hi ha un personatge que viu diverses vides, aquesta vegada seguint la lliçó de Moll Flanders (1722) de Defoe, i que esdevé un interessantíssim recorregut en clau feminista de la vida de les dones catalanes durant la primera meitat del segle XX. Per a un lector de batxillerat, per exemple, una lectura molt recomanable per entendre no només aspectes clau de la societat catalana, sinó també els mecanismes de construcció d’un personatge i d’una estructura narrativa que l’acompanyi.

Maria Aurèlia Capmany, Quim / Quima. Ed. Males Herbes. Barcelona, 2018

Per què parlo de la Catastròfica visita al zoo de Joël Dicker?

 

En aquest bloc no he ressenyat mai un llibre dolent. Sempre he parlat de llibres que, d’una manera o altra, formen part de la literatura universal. I això ho determina la força literària, no pas l’edat a qui s’adrecin, o el gènere o, fins i tot, el subgènere.

Per què he de parlar d’un llibre que no m’ha convençut? I, encara més, per què parlar-ne si m’ha disgustat? L’única raó fora per explorar les fronteres entre el que pot ser un clàssic i el que no, tret que féssim passar bou per bèstia grossa.

Joël Dicker confessa que ha escrit La catastròfica visita al zoo per arribar a un públic molt ampli, a un públic que sovint no llegeix. És, sens dubte, una iniciativa digna de grans elogis. Hi ha una pila enorme d’autors que han escrit per a públics tan amplis com fos possible, i això inclou Homer i Victor Hugo. En l’àmbit juvenil, subgènere aventura humorística, per acostar-nos més a la novel·la de l’escriptor suís, Mark Twain o René Goscinny són exemples d’autors popularíssims i amb un lloc ben guanyat en el cànon universal. El problema, doncs, no és la comercialitat d’un llibre ni els diners que aconsegueixen ingressar l’autor i l’editor, encara que siguin la mateixa persona, com és el cas de Joël Dicker (i en carta mesura també de Mark Twain). El problema és com s’escriu. I quina consideració li mereix el lector.

Per començar La catastròfica visita al zoo és un llibre massa gruixut. No li sobra text, li sobra paper. Cosa que el fa car. Podríem argumentar que és un format inclusiu: ideal per gent amb mala vista, amb poc costum lector, que llegeixen amb mala llum i sacsejats al metro, que estan satisfets de si mateixos quan veuen que amb poca estona han fet tanta via. Però és que aquest mateix mal pes (com els fabricants que per no apujar el preu, redueixen la quantitat de producte de cada envàs) ens el serveix en els personatges, la trama, la comicitat i, sobretot, en l’ambició literària. A la meva manera d’entendre, doncs, Dicker subvalora el lector. D’acord que busca la transversalitat que va de la infantesa a l’ancianitat i que s’adreça a qui li representa un gran esforç prescindir del telèfon mòbil durant una estona i prendre un llibre. Potser els farà passar una estona de lectura fàcil, però hi trobaran els motius per tornar-ho a intentar perquè hi han trobat alguna cosa més que un entreteniment tovet, sense ni un os per escurar?

La catastròfica visita al zoo s’organitza com una successió de petites catàstrofes que porten a la «très catastrophique» visita al zoo del títol original i l’energia que ho hauria de lligar tot és una petita trama detectivesca: qui ha inundat l’escola d’educació especial dels nens protagonistes? L’abecé d’aquestes trames és que el lector sospiti de diversos personatges i que descobrir el culpable sigui un neguit que inquieta més el lector que no pas el detectiu. Tampoc això funciona. Només els nens protagonistes no troben la solució fins al final, però no pas el lector, que vista la poca entitat del material narratiu i la banalitat humana dels personatges de seguida té clar qui té tots els números de ser el «criminal». L’altre fonament del llibre és l’humor. Un humor a l’estil del de les històries del Petit Nicolàs, és a dir aquell que fa xocar la visió del món dels nens i la dels adults. Uns adults generalment incompetents i maldestres i uns nens que la saben molt llarga tot i la innocència de la seva mirada. La comparació, però, deixa en molt mal lloc el llibre de Dicker. Dicker escriu amb la mà políticament incorrecta lligada a l’esquena, cosa que no feia mai Goscinny. Això li atorga un desavantatge clar i la comicitat se’n ressent molt, però és que quan es deslliga la mà i fins i tot surt un penis en escena, desconcerta més que no pas fa riure. Si aquesta comicitat esbravada l’analitzem des de la perspectiva de l’humor com a poderosa eina literària, encara en faríem un balanç més magre. De debò que la societat suïssa no li ha proporcionat a l’autor un material humà de qui fotre’s amb una malícia una mica carregada? I així arribem a la qüestió fonamental: l’ambició literària. L’ambició literària en un llibre com aquest es manifesta en la qualitat de la imaginació, en la capacitat de sorprendre jugant les cartes dels clixés i trepitjant les fronteres de la correcció, en la gràcia amb què es juga a la paròdia i a l’autoparòdia, amb l’agilitat narrativa i la murrieria amb què s’aconsegueix ficar-se el lector a la butxaca a força de rialles. Dicker no aconsegueix fer-se amb les regnes de res d’això.

I si, com a escreix, es vol tocar algun tema abstracte, com en aquest cas, la democràcia, no és millor desconcertar el lector amb insospitades contradiccions que ridiculitzin els personatges, més que no pas amb personatges desconcertats que des de bon principi són ridículs?

Joël Dicker; La catastròfica visita al zoo. Traducció d’Imma Falcó, La Campana, Barcelona 2025,

La màgia de la naturalesa

 

El jardí secret (1910), de Hodgson Burnett (1849 – 1924) és una novel·la per a infants molt popular a Gran Bretanya. La protagonista és una nena, Mary, que mai ha tingut l’amor dels seus pares i ha estat criada per servents indis, en l’ambient característic del supremacisme colonial. Amb la mort dels seus pares, la nena és enviada a Anglaterra, a cal seu oncle: una mansió immensa al bell mig dels deserts bruguerars de Yorkshire. Allà continuarà a càrrec dels criats, ja que l’oncle és un vidu misantrop i la major part de l’any és fora d’Anglaterra. Però la seva visió del món comença a adreçar-se gràcies al contacte amb la naturalesa i a la bona gent senzilla del camp. La mansió té dos secrets que la Mary aviat descobreix: un cosí de 10 anys, malalt, hipocondríac i tirà, convençut que aviat morirà, rebutjat pel seu pare perquè la seva mare va morir en néixer ell i un jardí tancat des de la mort de la mare del nen. Tant el nen com el jardí són dues ferides en la biografia de l’oncle, i la Mary s’encarregarà, en secret, de sanar-les i tornar-los la joia de viure.

La novel·la, doncs, té una estructura narrativa molt simple i una lectura molt optimista. De la mateixa manera que cada primavera es produeix la màgia de l’esclat de les llavors i la floració dels rosers que semblaven morts, els nens i el jardí abandonats s’aferren a aquest fluir de la naturalesa i amb aire, sol, treball, optimisme i bons i senzills aliments aconsegueixen recuperar-se de l’estat d’abandó a què la ferida de l’oncle els havia condemnat. I sanar, així, també l’oncle.

L’atractiu de El jardí secret, més que en l’aventura, el trobem en el tractament màgic de la natura. En aquest sentit, un dels personatges més entranyables del llibre és el pit-roig. Aquest ocellet tan bonic, més simpàtic que tímid, xafarder i delicat és el que fa que la Mary comenci a interessar-se pels petits miracles de la naturalesa i localitzi el jardí secret. L’ocellet (o la natura) té dos aliats: el vell jardiner Ben i, sobretot, en Dikon. Dikon és un nen amic de la natura i dels animalons: un savi de pocs anys, generós, sensible. Pobre com una rata, espavilat com un esquirol, perspicaç com un naturalista i visionari com un poeta.

A la literatura universal trobem molts exemples d’aquest tractament entranyable i màgic de la naturalesa. En la britànica i infantil podem destacar els àlbums de Beatrix Potter i, sobretot, El vent entre els salzes, de Kenneth Grahame. I en la francesa, amb un escreix inquietant, podríem esmentar Le grand Meaulnes, d’Alain-Fornier. Però potser el que tracta més a fons la idea del jardí secret i tot el que implica des del mite fundacional del Paradís terrenal, és la novel·la d’Émile Zola, La Faute de l’abbé Mouret (1975), cinquè volum de Les Rougon-Macquart i sens dubte la menys naturalista del capitost de l’escola naturalista, pràcticament una obra decadentista obsessionadament centrada en un enorme jardí secret on la naturalesa mostra les seves més luxurioses meravelles a una nova parella d’Adam i Eva, formada pel jove mossèn Serge Mouret i la jove Albine. En aquest cas, la moral catòlica ho acaba esguerrant tot, perquè la màgia de la naturalesa no pot manifestar-se només de manera entranyable, com en els tres autors britànics de literatura infantil que hem esmentat. La pulsió sexual també n’és una part inherent, i d’aquí ve el desastre. El que sí que comparteixen totes les obres que hem esmentat aquí, però, és una manera meravellada d’apropar-se a la naturalesa, la redescoberta admirada de l’harmonia i la bellesa de la vida silvestre i dels lligams benefactors que l’home hi estableix quan no està distret amb altres coses (gairebé sempre) que l’en allunyen.

Frances Hodgson Burnett; El jardí secret. Traducció de Maria Rossich. Viena Edicions, Barcelona 2020

La guerra i el desig de pau: dos llibres sobre Gaza

 

Escric a principis de març de 2025. Gaza ha estat sistemàticament bombardejada. Els hospitals, les escoles, els sistemes de provisió d’aigua, tot destruït. Per cadascun dels 38 nens assassinats per Hamàs el 3 d’octubre de 2023, l’exèrcit israelià n’ha assassinat 213. El govern de Benjamin Netanyahu, encoratjat indecentment per Donald Trump, sembla que encara la neteja ètnica del territori, per donar via lliure a una repugnant especulació immobiliària. Hem vist gravíssims crims de guerra perpetrats per un règim democràtic. Hem vist com els valors que representen els drets humans, la justícia internacional, la mediació... anaven a la merda. Hem vist astorats com el fanatisme sionista i el del capitalisme depredador s’assemblen indecentment al nazisme i alimenten amb ganes la ràbia i el fanatisme islamista. Els corbs de la guerra, odi, guany i desinterès, fan el seu macabre festí.

Contra el corb del desinterès tenim la informació, el debat, el coneixement. I la literatura. És per això que avui rescato dues novel·les juvenils que van tenir una important difusió en el seu moment: Una ampolla al mar de Gaza (publicada a França el 2005 i a casa nostra dos anys després) de Valérie Zenatti, i El mur (2013), de William Sutcliffe. Totes dues busquen l’empatia entre les dues parts del conflicte i assenyalen el que ningú no vol veure per por, fanatisme i odi: que l’emperador va despullat. I això, com sabem, només ho tenen clar els nens.

La fórmula de Valérie Zenatti és imaginar que una jove israeliana i un jove palestí comencen a intercanviar missatges electrònics. A poc a poc s’interessen per la realitat de l’altre, pels seus dolors, per les seves il·lusions, de manera que el lector pot fer-se una composició de lloc del conflicte entre Israel i Palestina veient-lo des de les dues parts, i amb la netedat de cor de dos joves farts de violència i injustícia. La novel·la, doncs, té forma bàsicament epistolar, amb algun fragment dels dietaris personals dels dos joves. La jove israeliana porta una vida semblant a la de qualsevol noia occidental de classe acomodada: estudis, amics, projectes. Mentre que el jove palestí ha de lluitar per cada fragment de llibertat i contra la desesperança, amb l’esforç del treball i l’estudi. La jove israeliana se salva per poc d’un atemptat suïcida. El palestí pateix les conseqüències d’estar a la gàbia en què l’exèrcit israelià ha convertit Gaza. La trampa és que els dos protagonistes tenen unes famílies generoses, cultes, liberals, cosa que els permet saber sobreposar-se als repetits boicots que han patit els projectes de pau entre els dos països, i a identificar-ne els culpables. Podem criticar a Valérie Zenatti les seves bones intencions? Naturalment que no. Les bones intencions l’honoren i ens reconforten, allunyen els corbs, posen el focus en la possibilitat de reconèixer-nos l’un a l’altre, que bona falta ens fa.

El subtítol de El mur és Una faula moderna. Francament, no calia subtítol per adonar-nos-en. El plantejament d’aquesta novel·la és molt semblant al de El noi del pijama de ratlles (2006) de John Boyne, i és que, per moltes creus que ens en fem, la situació dels palestins, expulsats dels seus pobles, tancats darrere uns murs altíssims, vigilats per uns guardians que semblen tenir per missió mantenir l’odi i la deshumanització, no és tan diferent de la dels guetos o els camps de concentració. Com John Boyne, William Sutcliffe evita dir en cap moment els topònims i els gentilicis. Sempre són «nosaltres» i «els altres». El nen protagonista, habitant a contracor d’un assentament nou de trinca, experimenta l’estranyesa que tothom trobi normal la por i l’odi que representa el mur que els separa dels altres i que, en teoria els protegeix. I el traspassa. Traspassar el mur és el perill, i l’autor es recrea en aquestes aventures d’extremada perillositat. Una aventura protagonitzada per un nen ferit per la situació familiar i la situació del seu país, convençut que «els altres» són també persones ferides exactament iguals que ell. I que mereixen ser ajudats. El seu mirall a l’altra banda del mur és una nena palestina i el seu pare: persones netes d’odi, capaces d’ajudar, que quan veuen un nen «dels altres» veuen el que hi ha: un nen. I el seu antagonista, el seu padrastre, que no només ha vingut a ocupar la plaça del pare mort, sinó que està convençut de portar el vestit de la veritat. L’aventura del protagonista es va embolicant de forma trepidant amb més i més perill, però l’autor té l’habilitat d’incloure-hi una illa de pau i de simbolisme: el camp d’oliveres que el pare de la noia no pot anar a conrear perquè ha quedat a l’altra banda del mur. Aquest espai de natura i de treball es convertirà en el refugi espiritual del protagonista: s’imposarà la missió de cuidar els arbres «dels altres», descalç, tenaç, per fer-ne una mena de cura. Com a les «Corrandes d’exili» de Pere Quart: «Perquè ens perdoni la guerra / que l’ensagna, que l’esguerra, / abans de passar la ratlla, / m’ajec i beso la terra / i l’acarono amb l’espatlla.»

Aquests dos llibres són, doncs, dues minúscules escletxes de llum en l’horror que vivim. Una manera de fer viure amb una mica de serenitat el conflicte, d’allunyar-ne el corb de la indiferència. D’altra manera, la terra mai no ens podrà perdonar tota la sang que l’esguerra.

Valérie Zenatti; Una ampolla al mar de Gaza. Traducció de Pau Joan Hernández. Cruïlla, Barcelona 2007.

William Sutcliffe; El mur. Una faula moderna. Traducció de Marc Rubio. Fanbooks, Barcelona, 2013.