La guerra i el desig de pau: dos llibres sobre Gaza

 

Escric a principis de març de 2025. Gaza ha estat sistemàticament bombardejada. Els hospitals, les escoles, els sistemes de provisió d’aigua, tot destruït. Per cadascun dels 38 nens assassinats per Hamàs el 3 d’octubre de 2023, l’exèrcit israelià n’ha assassinat 213. El govern de Benjamin Netanyahu, encoratjat indecentment per Donald Trump, sembla que encara la neteja ètnica del territori, per donar via lliure a una repugnant especulació immobiliària. Hem vist gravíssims crims de guerra perpetrats per un règim democràtic. Hem vist com els valors que representen els drets humans, la justícia internacional, la mediació... anaven a la merda. Hem vist astorats com el fanatisme sionista i el del capitalisme depredador s’assemblen indecentment al nazisme i alimenten amb ganes la ràbia i el fanatisme islamista. Els corbs de la guerra, odi, guany i desinterès, fan el seu macabre festí.

Contra el corb del desinterès tenim la informació, el debat, el coneixement. I la literatura. És per això que avui rescato dues novel·les juvenils que van tenir una important difusió en el seu moment: Una ampolla al mar de Gaza (publicada a França el 2005 i a casa nostra dos anys després) de Valérie Zenatti, i El mur (2013), de William Sutcliffe. Totes dues busquen l’empatia entre les dues parts del conflicte i assenyalen el que ningú no vol veure per por, fanatisme i odi: que l’emperador va despullat. I això, com sabem, només ho tenen clar els nens.

La fórmula de Valérie Zenatti és imaginar que una jove israeliana i un jove palestí comencen a intercanviar missatges electrònics. A poc a poc s’interessen per la realitat de l’altre, pels seus dolors, per les seves il·lusions, de manera que el lector pot fer-se una composició de lloc del conflicte entre Israel i Palestina veient-lo des de les dues parts, i amb la netedat de cor de dos joves farts de violència i injustícia. La novel·la, doncs, té forma bàsicament epistolar, amb algun fragment dels dietaris personals dels dos joves. La jove israeliana porta una vida semblant a la de qualsevol noia occidental de classe acomodada: estudis, amics, projectes. Mentre que el jove palestí ha de lluitar per cada fragment de llibertat i contra la desesperança, amb l’esforç del treball i l’estudi. La jove israeliana se salva per poc d’un atemptat suïcida. El palestí pateix les conseqüències d’estar a la gàbia en què l’exèrcit israelià ha convertit Gaza. La trampa és que els dos protagonistes tenen unes famílies generoses, cultes, liberals, cosa que els permet saber sobreposar-se als repetits boicots que han patit els projectes de pau entre els dos països, i a identificar-ne els culpables. Podem criticar a Valérie Zenatti les seves bones intencions? Naturalment que no. Les bones intencions l’honoren i ens reconforten, allunyen els corbs, posen el focus en la possibilitat de reconèixer-nos l’un a l’altre, que bona falta ens fa.

El subtítol de El mur és Una faula moderna. Francament, no calia subtítol per adonar-nos-en. El plantejament d’aquesta novel·la és molt semblant al de El noi del pijama de ratlles (2006) de John Boyne, i és que, per moltes creus que ens en fem, la situació dels palestins, expulsats dels seus pobles, tancats darrere uns murs altíssims, vigilats per uns guardians que semblen tenir per missió mantenir l’odi i la deshumanització, no és tan diferent de la dels guetos o els camps de concentració. Com John Boyne, William Sutcliffe evita dir en cap moment els topònims i els gentilicis. Sempre són «nosaltres» i «els altres». El nen protagonista, habitant a contracor d’un assentament nou de trinca, experimenta l’estranyesa que tothom trobi normal la por i l’odi que representa el mur que els separa dels altres i que, en teoria els protegeix. I el traspassa. Traspassar el mur és el perill, i l’autor es recrea en aquestes aventures d’extremada perillositat. Una aventura protagonitzada per un nen ferit per la situació familiar i la situació del seu país, convençut que «els altres» són també persones ferides exactament iguals que ell. I que mereixen ser ajudats. El seu mirall a l’altra banda del mur és una nena palestina i el seu pare: persones netes d’odi, capaces d’ajudar, que quan veuen un nen «dels altres» veuen el que hi ha: un nen. I el seu antagonista, el seu padrastre, que no només ha vingut a ocupar la plaça del pare mort, sinó que està convençut de portar el vestit de la veritat. L’aventura del protagonista es va embolicant de forma trepidant amb més i més perill, però l’autor té l’habilitat d’incloure-hi una illa de pau i de simbolisme: el camp d’oliveres que el pare de la noia no pot anar a conrear perquè ha quedat a l’altra banda del mur. Aquest espai de natura i de treball es convertirà en el refugi espiritual del protagonista: s’imposarà la missió de cuidar els arbres «dels altres», descalç, tenaç, per fer-ne una mena de cura. Com a les «Corrandes d’exili» de Pere Quart: «Perquè ens perdoni la guerra / que l’ensagna, que l’esguerra, / abans de passar la ratlla, / m’ajec i beso la terra / i l’acarono amb l’espatlla.»

Aquests dos llibres són, doncs, dues minúscules escletxes de llum en l’horror que vivim. Una manera de fer viure amb una mica de serenitat el conflicte, d’allunyar-ne el corb de la indiferència. D’altra manera, la terra mai no ens podrà perdonar tota la sang que l’esguerra.

Valérie Zenatti; Una ampolla al mar de Gaza. Traducció de Pau Joan Hernández. Cruïlla, Barcelona 2007.

William Sutcliffe; El mur. Una faula moderna. Traducció de Marc Rubio. Fanbooks, Barcelona, 2013.

De quan Hitler, entre d’altres coses, va robar un conill rosa a una nena i va cremar els llibres del seu pare

 

El 10 de maig de 1933, a la Bebelplatz de Berlín, l’Associació d’Estudiants Alemanys va encendre la primera de les nombroses fogueres de llibres amb què s’inaugurava la barbàrie nazi. Entre els llibres que s’hi van cremar hi havia els del prestigiós intel·lectual Alfred Kerr. Per sort, l’escriptor i la seva família ja havien fugit d’Alemanya, en un exili que els va portar a Suïssa, París i Londres. Fora de la seva terra, per opositor al nazisme, i per jueu, l’escriptor no només haurà de fer front a les privacions d’un exiliat en temps de guerra, sinó sobretot al trauma de pensar i escriure en la mateixa llengua dels qui li cremen els llibres. La filla petita d’Alfred Kerr, Judith, quan va haver de triar quina joguina s’emportava cap a l’exili, va cometre l’error de no escollir el seu estimat conill rosa de drap. Poques setmanes després, els nazis van confiscar la casa de la família Kerr amb tot el que hi havia. És així com Hitler va robar el conill rosa d’una nena que arribaria a venjar-se’n amb una celebrada novel·la autobiogràfica.

Judith Kerr va estudiar art a Londres i va convertir-se en una popular autora d’àlbums infantils il·lustrats, alguns dels quals protagonitzats pel gat Mog. El 1971, però, va prioritzar la màquina d’escriure per sobre dels estris de dibuix i va publicar De quan Hitler va robar el conill rosa, que tindrà la continuació l’any 1975 amb Sota les bombes (titulat originalment Bombs on Aunt Dainty). Es tracta de dues novel·les de base estrictament autobiogràfica que ens expliquen les vivències d’una nena, Anna, des que ha d’abandonar Alemanya el 1933 fins a la caiguda de Berlín el 1945.

L’escriptora porta amb habilitat el jove lector de la mà de la protagonista per una aventura vital feta de perills i privacions viscudes amb una relativa inconsciència. L’aventura de ser capaç de construir-se en un ambient ple de dificultats afegides: tant amb les alegries i tristeses ximples com amb les més fondes, amb els petits i els grans dubtes, amb la por que et venç i el coratge que et salva. El centre narratiu d’aquests llibres, doncs, són les peripècies que viu la protagonista i, per tant, el món infantil en trànsit cap a l’adolescència i la primera joventut. Però amb el gran encert de tenir sempre un ull posat en com viuen tots aquests anys els adults. En la mare, que s’ocupa dels difícils equilibris d’una família estrangera sense gaires recursos. En el pare, un famós escriptor que de cop i volta ha estat privat d’un dels principals motors de l’escriptura: els lectors. I en el marc històric d’un nazisme en plena expansió que provoca una terrible guerra.

L’Anna i el seu germà Max afronten l’exili amb el deler de l’adaptació, mentre que els seus pares l’enfronten amb l’urc de la resistència. Una cosa i l’altra no són viscudes com a contraposades, ja que els pares animen els seus fills a adaptar-se a la cultura que els acull, i ho viuen com a un èxit. I els fills són sempre conscients de qui són i perquè són on són. La perspectiva del retorn, que al principi aplegava les dues generacions, a poc a poc va deixant de ser un anhel compartit: el lloc de naixença i la llengua familiar cada vegada seran menys pàtria per als fills, mentre que fer-se seva la llengua i la cultura del país d’acollida és per a ells fer-se grans i independents. En canvi, els pares no poden prescindir de l’origen, sobretot el pare, que com a escriptor està lligat a tot el que una llengua acumula d’arrels, paisatge, música, sentiment, pensament...

El lector difícilment evitarà pensar en un moment o altre en què hagués passat a aquesta família si no haguessin fugit a temps; quines atrocitats haurien viscut en una ràtzia, en un tren de bestiar, en un camp d’extermini. El llibre aconsegueix donar-ho per descomptat amb algunes escletxes que s’obren en el món infantil: les notícies que arriben del bondadós oncle Julius, amb la postal amb un missatge misteriós i la relació del seu suïcidi; els malsons esglaiadors del pare, que somia que no aconsegueix fugir d’Alemanya; i especialment amb el retall de conversa que l’Anna sent: la història d’un famós catedràtic que va ser obligat, encadenat a la caseta, a fer de gos guardià d’un camp de concentració, fins que va embogir. I, ja en el segon llibre, amb la història del marit de la tia Dainty, inútilment rescatat d’un camp. Mai, però, el llibre aprofundeix en aquestes pors. Les preocupacions de la protagonista i el seu germà són les de les seves circumstàncies personals i familiars, que segurament comparteixen tots els refugiats de la història: saber-se en seguretat, aprendre l’idioma del país d’acollida, mantenir-se junts, viure amb dignitat sense sentir-se rebutjats... Els horrors que assolen Europa en aquells moments són només el rerefons que s’intueix des de la rereguarda.

En el segon llibre, els nens protagonistes ja són uns joves gairebé completament integrats a la societat anglesa, i el seu màxim neguit és que l’administració els considera possibles enemics, fins al punt d’haver de suportar la contradicció que Anglaterra interni en Max en un camp de concentració, o que cap organització vulgui aprofitar els coneixements de llengües de l’Anna en l’esforç per guanyar la guerra. I mentre l’Anna s’espavila per guanyar alguns diners que ajudin la família a sobreviure, i per prendre lliçons de dibuix a les nits, i creure’s enamorada, Hitler avança i les bombes cauen sobre Londres.

Un dels interessos literaris que podem destacar d’aquests dos llibres és com Judith Kerr, l’autora i la dona que de nena va viure aquesta història; l’Anna, la protagonista que la viu sobre les pàgines; i la narradora que ho explica, aconsegueixen mantenir disciplinadament cadascuna el seu paper, proper però ben delimitat, cosa que inclou sobretot el respecte pel lector que ha adquirit una obra literària plena de sensibilitat i de responsabilitat. Una obra que, mirant al passat, ajudi el jove lector a créixer emocionalment, a entendre què vol dir ser un refugiat, a situar-se en el món. I a entendre que robar un conill rosa a una nena no és ridícul, sinó una maldat més d’un projecte fonamentat en l’assumpció de la crueltat i l’egoisme.

El 2019 es va estrenar la versió cinematogràfica del primer llibre. Es tracta d’una cinta alemanya dirigida per Caroline Link que adapta amb força fidelitat i encert l’obra literària. Una bona opció per veure en família, poder comentar amb els nens els efectes del racisme i les persecucions polítiques de l’extrema dreta i acostar-se o revisitar la novel·la.

Judith Kerr; De quan Hitler va robar el conill rosa. Traducció de Marta Bes Oliva. L’Altra Editorial, Barcelona, 2022.

La comèdia de la pedagogia

 

La història del teatre està plena de relacions familiars: pares i fills, germans i germanes, marits i mullers. El cicle d’Èdip i Antígona posa el llistó de la tragèdia al capdamunt: el fill que assassina el pare, l’incest, el doble fratricidi, el sacrifici de la germana. Tot i el paper de les profecies (i, per tant, del caprici dels déus), Èsquil i Sòfocles ens mostren com els homes som capaços d’espatllar-ho tot i arribar, amb una gran facilitat, al desastre global. Poc o molt, la major part de drames familiars que ens puguin venir a la memòria desemboquen en amargs desastres: El rei Lear, Les tres germanes, L’oncle Vània, El temps i els Conway, Tots eren fills meus... La raó és sempre la mateixa: hi ha una il·lusió, una ambició, un somni... i hi ha la realitat, tan tossudament aixafaguitarres, tan propensa a fer créixer la pitjor cara de cadascun dels personatges. Pares hipòcrites, fills patètics, germans sense esma...

Davant de tant de desastre, la comèdia obre les portes dels finals feliços: de pares i fills que es retroben després de tants d’anys, de germans que es fan costat, de projectes familiars que inflen les veles amb la força de l’amor. Moltes vegades amb una lliçó sobre com el paper dels pares és determinant per la felicitat dels fills. Moltes vegades, doncs, amb una reflexió sobre pedagogia. L’avar, de Molière, per exemple mostra dos models de pares ben oposats i com la felicitat de les dues parelles de fills està hipotecada pel desmesurat egoisme d’un d’ells, i sostinguda per la generositat de l’altre. És una obra que ensenya que hi ha pares que no mereixerien ser-ho i fills que no tenen altre remei que desobeir pares d’aquesta incompetència. Perquè si les felices coincidències de la trama còmica no haguessin exercit la seva reconfortant màgia, tots els joves de les dues famílies s’haurien vistos abocats a matrimonis repulsius.

Plaute és el precedent més il·lustre de l’enginyós i fascinant Molière. Però Terenci potser va tenir més repercussió entre autors «seriosos», preocupats per a teoria de la pedagogia, com ara Rousseau. Terenci, un dramaturg llatí del segle II aC, va escriure unes quantes comèdies de temàtica familiar, moltes vegades aprofitant arguments de comèdies gregues. D’entre totes elles, la que té un tema més evidentment pedagògic és Els germans. Hi tenim dos germans, Èsquinus i Ctesifó, que són educats amb criteris oposats. El primer ha estat afillat pel seu oncle solter, Mició: ciutadà tolerant i comprensiu, que vol obtenir l’amor del seu afillat amb la generositat i la permissivitat. El segon, en canvi, és educat pel seu pare, Dèmeas, propietari rural que té com a valors l’esforç i la disciplina. Terenci sembla plantejar-nos el següent dilema: quin dels dos models educatius és més eficaç per obtenir ciutadans de profit? La primera impressió és que Èsquinus és un autèntic tarambana, sense cap mena de respecte pels bons costums. Cosa que donaria avantatge al sistema pedagògic basat en la disciplina, l’austeritat i l’esforç. La realitat, però, és que si ha raptat una prostituta és per encàrrec del seu germà Ctesifó, al qual no sembla haver aprofitat l’exigent rectitud del seu pare. Cap dels dos fills, en realitat, és el bon noi exemplar i cap dels dos sembla encaminat a convertir-se en un ciutadà responsable. O pot ser sí. Perquè els nois són molt joves i la tolerància envers la primera joventut sobrevola la comèdia. Es pot haver violat una veïna (Pàmfila), o es pot robar una esclava del bordell (Bàquides), res d’això pressuposa que els dos nois arribin a ser pitjors ciutadans que els seus honorables pares.

Però no hauríem d’acabar la reflexió sobre aquesta comèdia sense preguntar-nos a quins germans en primer lloc es refereix el títol. Fins ara parlàvem dels fills, tan iguals tot i que han estat educats de forma tan diferent. Però, i els dos germans que fan de pares? Aquests sí que són la nit i el dia, tot i que res ens faci suposar que hagin estat producte d’un peculiar experiment pedagògic. Els fets sembla que donin la raó a Mició, que es mostra satisfet de comptar amb l’amor del seu fill. Però és Dèmeas qui acaba tenint el paper més interessant. Ha estat l’ase dels cops i Sirus, l’esclau de Mició se l’han rifat tant com ha volgut, però al final es pren la venjança de les humiliacions sofertes usant les armes del seu germà Mició. Com que Mició és tan comprensiu i generós, per què no fa encara més feliç el fill demostrant que encara ho pot ser més? I així fa que es casi amb la vella mare de Pàmfila, que regali una finqueta a Hegió (que ha protegit Pàmfila i la seva mare des que va morir el pare de la noia) i, finalment, que alliberi l’esclau Sirus. Tal com diu Dèmeas: degolla el seu germà amb la seva pròpia espasa. Criar un fill sota les ales de la hiperprotecció paterna, potser no produeix obligatòriament un mal ciutadà (encara que ho facilita extraordinàriament), però és fàcil que vagi contra els interessos i la felicitat paterna. La lliçó de Terenci, doncs, és molt sagaç: educar els fills en la cultura de l’esforç potser és bo per a ells o potser no, però segur que és bo per als pares, si no volen acabar sent titelles dels seus fills.

Terenci, Els germans, introducció, traducció i notes de Gemma Puigvert i Planagumà. RBA La Magrana, Barcelona, 2017

Babar, l’elefant amb botins

 

En aquest bloc a penes hi he parlat de cap àlbum il·lustrat. Doncs va sent hora de fer-hi entrar les històries de Babar, de Jean de Brunhoff (1899 – 1937).

En la meva infantesa havia fullejat i llegit moltes vegades uns àlbums de format gran, en català, amb les històries d’aquest elefant i la seva família. Me’ls mirava amb una barreja de fascinació i de prevenció. Els dibuixos eren magnífics, amb algunes escenes a doble pàgina d’una gran elegància imaginativa, exprés per entretenir-s’hi una bona estona, repassant els detalls, els vestits, els cotxes, els palaus, les pastisseries, l’estació d’esquí, les desfilades, els parcs, l’escola, el refugi màgic del Pare Noel, la batalla contra els rinoceronts, el paisatge des dels globus aerostàtic –sobretot el d’un idíl·lic poblet mediterrani... Les històries eren fàcils, amb conflictes de bon resoldre (sobretot quan una vella dama, amiga dels elefants, dona un cop de mà), sorpreses agradables, modos i civilització. I crec que això últim era el que m’inquietava: què feien aquells elefants amb vestits burgesos, prenent el te amb cullereta, traint la seva condició salvatge i identificant la felicitat amb les comoditats, els regals i els pastissos? No comprenia que un animal tan fort i gros protagonitzés unes històries que ben bé podrien ser de conillets o, encara pitjor, de nens repel·lents.

Les guardes dels àlbums, però, em reconciliaven amb el llibre: allà hi apareixia una alegre desfilada d’elefants despullats sobre un llampant fons blau. La guarda de l’esquerra era el mirall de la dreta, i així la desfilada en esses prenia el ritme d’una dansa desbocada. Una dansa que té un regust de la cèlebre d’Henri Matisse. Una vegada reconciliat, em permetia tornar als dibuixos i a les històries.

El primer àlbum, Història de Babar (1931), posa les bases de com un elefant descobreix els barrets, els botins, la gimnàstica higiènica i els ascensors, i com es converteix en rei dels elefants gràcies al seu magnífic cotxe vermell. La clau de tot és la mort de la seva mare a mans d’un cruel caçador. Fins aquell moment Babar era un elefant normal (gairebé normal) que vivia a la selva una vida selvàtica (gairebé selvàtica). Però quan maten la seva mare, s’espanta tant que fuig fins arribar a la ciutat dels homes, on descobreix, amb el finançament de la vella dama, els barrets, els botins... La seva nova vida civilitzada i desvagada, a partir d’ara es convertirà en el model a seguir per a tots els elefants. Sobretot a partir del tercer àlbum i últim publicat en vida de l’autor: El rei Babar (1933). En aquest àlbum Babar fa construir una magnífica ciutat-jardí, presidida pel Palau de Festes i pel Palau del Treball (on hi ha una gran biblioteca). A partir d’ara els elefants aniran vestits, sigui amb roba de feina sigui amb roba de festa i faran tots els oficis. La doble pàgina de la festa de Babar ho resumeix en una fabulosa desfilada on abunden els soldats de parada, seguits de representants del món laboral: jardiners i pagesos, pastissers i cuiners, pintors i escultors, mariners i pescadors, mecànics i xofers, sastres, pallassos i actors, músics. I el rei Babar que presideix l’escena muntat sobre un cavall de fira. I és que al regne de Babar hi poden passar algunes desgràcies, però té els metges i els bombers preparats perquè ràpidament es fonguin com un malson i acabi brillant la felicitat. En aquest sentit, les històries de Babar són tranquil·litzadores i educatives: mostren com els adults tenen cura del món perquè sigui agradable per a tothom i segur per als infants; mostren que la societat pot ser harmònica, que els parcs són antigues selves civilitzades, que la música i la neteja són importants perquè fan la vida còmoda i agradable. En aquest sentit, els dibuixos elegants, precisos, amb una harmonia de colors ajustadíssima i amb un fi sentit de l’humor són tot un manifest per a la concòrdia. I els textos en lletra lligada són d’un perfecte equilibri entre una planera línia narrativa, un parlar educat i unes espurnes poètiques.

Els dos àlbums següents -Babar i família (1938) i Babar i el Pare Noel (1941)- són pòstums, i van ser acabats pel joveníssim fill de l’artista, Laurent, continuador de la sèrie amb una colla d’àlbums més i multitud de derivacions que van des de ioga per elefants a cançons i dibuixos animats.

En tot cas, la pregunta continua sense fer-se: hi pensa, de vegades, Babar en aquell caçador que va endinsar-se a la selva per matar-li la mare? O des que porta corbatí i pren el te, les seves preocupacions es limiten a fer feliços els seus fills i els seus súbdits? O encara una altra: la dansa de les guardes, representa el passat, o potser aquells elefants tan tocats i posats, de tant en tant, senten la necessitat de desprendre’s de còfies i calçotets i ballar la sardana selvàtica?

Jean de Brunhoff. Babar. Totes les històries. Pròleg de Maurice Sendak. Traducció d’Isabel Obiols. Barcelona. 2015. Blackie Books.  

Un gos és un gos, no un bolet.

 Enguany, 2024, Josep Vallverdú ha complert 100 anys, i en Rovelló, el gosset protagonista de la seva novel·la més celebrada, 56. Fa 56 anys, la publicació de les primeres novel·les infantils i juvenils en català des de la victòria franquista donava resposta a una necessitat imperiosa: que la mainada, escolaritzada en castellà, tingués uns llibres atractius per poder llegir en la seva llengua. El Premi Josep Maria Folch i Torres per a nens i nenes de 9 a 12 anys, i el Premi Joaquim Ruyra de novel·la juvenil, convocats des dels inicis de la fundació de l’editorial La Galera, el 1963, deixaven clares les intencions dels seus promotors: fer de pont amb la tradició de preguerra (per això els premis porten els noms més indiscutibles de la lectura jove) i afavorir l’aparició de nous escriptors que connectessin amb un públic latent, en construcció no només per raó de l’edat, sinó sobretot perquè sorgia de les runes deixades per la repressió franquista contra la cultura del país. Cal dir que la iniciativa va ser un èxit i que el catàleg de l’editorial es va farcir de títols que la nova generació de catalans van llegir amb molt de gust, tant a casa com a les poques escoles que contemplaven el català com a llengua escrita com, més endavant, a la major part d’escoles del país. Sebastià Sorribas, Maria Novell, Joaquim Carbó, Josep Vallverdú i Maria Lluïsa Solà encapçalen la llista dels nous autors que els nens i nens necessitaven, els nous Josep Maria Folch i Torres que els proporcionessin lectura, entreteniment, formació. I, sobretot, arrelament a la llengua i la cultura del país. Una funció que també feia quinzenalment la revista Cavall Fort.

Sens dubte Rovelló és un dels títols més populars dels primers anys del Premi Folch i Torres. I l’únic que ha tingut la fortuna, anys després, de convertir-se en una sèrie de dibuixos animats, de manera que el personatge va aconseguir saltar a un parell més de generacions de nens i nenes. La història que Joaquim Vallverdú va imaginar té com a protagonista un cadell que passa directament de l’aparador d’una botiga d’animals a estar perdut al bosc. No es tracta, doncs, només de les aventures d’un gos i la seva relació amb els homes i la naturalesa, sinó la història d’un orfe absolut, com, posem per cas Pinotxo. I com el simpàtic titella italià, Rovelló, que ho té tot per aprendre, no pot evitar les trapelleries. Fins i tot, és segrestat per un circ, en fuig i inicia un obsessiu trajecte de retorn a casa. El relat de Josep Vallverdú, doncs, se situa en un interessant terreny entre el Carlo Collodi de Pinocchio i el Jack London de La crida salvatge. Però força més a prop del primer que del segon, sobretot pel seu to benhumorat, una mica rondallístic i domèstic. El cadell Rovelló, destinat a ser un gos de pis, ha d’aprendre a convertir-se en un gos de pagès, de manera que la novel·la es converteix en un valuós testimoni d’una vida rural que en molt bona part ha desaparegut: la de les masies on convivien homes i animals en un espai compartit. La quadra del cavall era sota l’habitació de dormir dels masovers, les gallines podien passejar sota la taula del menjador i els gossos podien tafanejar una mica per tot, però a l’hora de dormir s’havien de conformar amb un jaç ben aixoplugat a l’exterior de la masia. I tots eren conscients de les seves funcions i la seva missió: treballar i obeir, proveir d’ous, vigilar i caçar. Tot plegat fa que Rovelló no sigui el típic conte d’animals humanitzats, ni una faula, ni, molt menys, una història carrinclona en què es considerin els animals els membres més importants de la família. Rovelló, però, no és ben bé un gos de masia, i el seu esperit inquiet, pinotxesc, el porta a tafanejar allà on no el demanen, a buscar el com de les coses, a enfrontar-se a perills i enganys, a distingir entre la bondat, la crueltat i la necessitat, a aprendre a valdre’s per ell mateix. El seu destí de gos de pis, doncs, ha estat conjurat per una esforçada trajectòria d’aprenentatge que l’ha portat a trobar el seu lloc en el món. Que en el seu cas no era la vida salvatge, ni mandrejar en el mateix llit d’un humà, sinó ser un gos, inquiet i fidel. Una història de veritat, com deia Joan Triadú en el pròleg, i que avui ja no fa tanta falta per proporcionar lectura en català als nens i nenes, però sí per acostar-los a un model de vida marcat per la naturalitat, on bèsties i persones, i les paraules que serveixen per anomenar els llocs, les plantes, les eines... formaven un tot harmònic que girava al ritme de les estacions i al ritme de les generacions.

Josep Vallverdú; Rovelló. Il·lustracions de Narmas.
La Galera. Barcelona 1968

Quina mena de pare era Ulisses? Les aventures de Telèmac

 

Al principi hi havia Ulisses. Però calia trobar-lo. I no a la primera. És per això que Homer comença l’Odissea amb uns cants dedicats a Telèmac, el jove fill del rei d’Ítaca. Telèmac, aconsellat per l’amic de son pare, Mentor, s’embarca per buscar notícies de la sort de l’heroi, l’enginyós, l’espòs llunyà, el pare absent. Podríem dir, potser, que l’Odissea, el text fundacional de tota la narrativa, comença amb un heroi juvenil, un Jim Hawkins (L’illa del tresor), un Petit Príncep, que se sent tan en fals a casa seva que s’embarca a l’aventura que l’ha de justificar com a adult amb drets propis. El Telèmac d’Homer, però, està condemnat a no ser gaire res més que un comparsa, poc més que una Penèlope en un joc del gat i la rata, on tota la glòria és per al felí Ulisses. Dante, al Cant XXVI de l’Infern, ho expressa formidablement: «ni la dolçor del fill, ni la pietat / del meu vell pare, ni l’amor degut, / que hauria fet Penèlope contenta,/ no van poder vèncer en mi l’ardor/ que tenia de fer-me expert del món/» (traducció de J.F. Mira). Així que quasi podríem considerar Telèmac, com molts dels herois juvenils, un orfe.

La glòria de Telèmac com a heroi juvenil hauria d’esperar al segle XVII francès. Quan un noble eclesiàstic de solidíssima cultura clàssica i d’idees quasi il·lustrades es va convertir en el preceptor del nét de Lluís XIV. Va ser llavors quan va tenir la idea d’escriure una novel·la amb les aventures de formació d’aquest hereu reial que té la sort de tenir a prop el venerable Mentor, disfressa de la deessa de la saviesa Minerva o Atenea. Fénelon -així és com es coneix François de Salignac de La Mothe Fénelon (1651 – 1715)-, doncs, va voler erigir-se en el savi mentor d’un hereu reial que no havia rebut cap mena d’educació adient, criat per Penèlope en l’orgull de saber-se superior i de trobar que súbdits i servents ja s’han de considerar ben pagats pel fet de servir-lo. Les idees que Mentor transmet a Telèmac sobre el bon govern es basen, contràriament, en la idea que el monarca està al servei del seu poble i ha de procurar que visqui en pau i prosperitat. No ha d’estranyar que el rei de França s’empipés amb aquesta novel·la que retrata reietons vanitosos, permanentment enemistats amb els seus veïns, i que proclama la superioritat de l’agricultura sobre el comerç de productes de luxe. Així que Les aventures de Télémaque van propiciar que Fénelon fos apartat de la cort. La impressió de la novel·la va ser aturada per ordre reial, però això no en va estroncar la propagació. Les aventures de Télémaque va ser un llibre molt llegit després de la Revolució francesa, no només a França, sinó a tota Europa. Recomanat durant dos segles com a lectura adient per a joves: un heroi juvenil en formació, un mestre investit de saviesa, un missatge que combina ordre, progrés i comunió entre dirigents i poble, un estil noble, un paisatge clàssic... Es feia difícil trobar res de més apropiat. Fins i tot va ser un llibre editat molt sovint a l’estranger (a Barcelona mateix) en francès, com a lectura per aprendre la llengua de Molière. I suposo que, amb la llengua, un cert esperit il·lustrat.

El Telèmac de Fénelon, com el d’Homer, vol recuperar el seu pare. Però té la necessitat de tenir-ne un de provisional, amb qui crea uns llaços potser més forts que els de la sang. Fins al punt que més d’un cop li diu «el meu autèntic pare». I, a la inversa, que Mentor pateix pel noi com mai el seu autèntic pare havia fet. Com Virgili amb Dante, Mentor, acompanya Telèmac per les diverses casuístiques de la realitat, amb la superioritat moral d’un elegit i amb la responsabilitat d’un guia que té com a únic objectiu culminar la missió de portar el seu pupil fins a la revelació de la veritat. El periple inclou nombrosos passatges en què Mentor guia i aconsella Telèmac. Però també moments en què Mentor deixa que Telèmac s’arrisqui, s’equivoqui, es desesperi, rectifiqui. Fins i tot Mentor deixa que Telèmac demostri lluny d’ell tot el que ha après i de quin tremp és la seva noblesa, abans de considerar acabada la seva formació. I inclou una viatge en solitari al món dels morts, on Telèmac veurà reis condemnats pel seu mal govern i bons reis que gaudeixen dels plaers dels Camps Elisis.

La recerca del pare absent per a Telèmac és com Ítaca per al lector del cèlebre poema de Kavafis: anar-lo cercant per ci per lla és l’autèntic tresor, l’aprenentatge que proporcionen les experiències del llarg viatge. Un aprenentatge, això sí, utilitarista, perquè el propòsit últim no és emplenar fins al final la vida de coneixements, sinó esdevenir un adult capacitat per entomar les responsabilitats que li corresponen. Aquesta és la contribució d’Ulisses a la formació del seu fill. El pare Ulisses és només una illa.

Fenélon; Les aventures de Télémaque. Es pot llegir fàcilment en diverses aplicacions d'Internet

2001, una odissea (teològica) a l'espai

 

Arthur C. Clarke va ser un personatge clau en la divulgació de la ciència durant la segona meitat del segle XX, un apassionat del coneixement que va confiar en la potència de la literatura (i del cinema i la televisió) com a llenguatge apropiat per transmetre’l i, sobretot, per plantejar-se més i més preguntes a mesura que els nous descobriments de la física i l’astronomia ampliaven fabulosament l'envergadura de la nostra ignorància. Fascinat per aquest mareig que pot produir aquesta paradoxa que quan més sabem, més conscients som de la dimensió extraordinària de tot allò que encara ens queda per explicar, Clarke, es va abocar a la ciència-ficció com un instrument per posar-ho de manifest. De les tres lleis que, amb un punt d’ironia va formular, la tercera posa de manifest aquesta limitació: «Tota tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia.» I, en el fons, és el que justifica el pacte literari entre ciència i ficció de les seves novel·les.

Pocs mesos abans que la missió Apol·lo 11 aconseguís trepitjar la Lluna, Arthur C. Clarke i Stanley Kubrik s’havien associat per escriure el guió de la que deu ser la més mítica de les pel·lícules de ciència-ficció de la història del cinema. Partien d’un relat previ de l’escriptor, «El sentinella» i cadascun dels dos creadors va acabant sent el responsable últim dels dos 2001, una odissea de l’espai: la pel·lícula i la novel·la. Els espectadors de la pel·lícula segur que recorden sobretot l’escena en què un prehomínid, que acaba de descobrir com pot de poderós ser amb una eina a les mans, llança a l’aire un fèmur que, giravoltant al ritme d’Així parlà Zaratustra, es converteix en una nau espacial de camí a una base lunar. En segon lloc, deuen recordar com el protagonista de la tercera part de la pel·lícula s’enfronta a la pertorbada intel·ligència artificial del computador Hal. I finalment deuen tenir presents les psicodèliques i enigmàtiques imatges d’aquest astronauta arribant a una freda i luxosa habitació on envelleix i acaba transformat en un fetus que retorna a la Terra com una mena de messies postbíblic, o com un superhome fet de consciència i energia. Una pel·lícula on el minutatge de diàleg no arriba a una hora dels 150 minuts totals. Irrepetible i majestuosa, com irrepetibles són aquells discos de Mike Oldfied o Pink Floid amb temes musicals que duraven tota una cara. I tan oberta a qualsevol interpretació que va produir hores d'apassionada discussió en els cinefòrums.

La novel·la del mateix títol té diversos avantatges que en fan una lectura molt interessant per al jove lector. Per començar no té la grandiloqüència de la pel·lícula, sinó que s’hi veu la mà d’un divulgador atent als detalls, tant en la part que explica la transformació evolutiva dels homes simis , com en les que se centren en la colonització de la Lluna o en el viatge de la nau Discovery cap a Saturn. Per altra banda, és més equilibrada, amb un progrés narratiu propi de les novel·les d’aventures. Fins i tot amb una referència explícita a Moby Dick. Però tot encaminat a fer-se una pregunta d’ordre «teològic»: explicar la intervenció superior que va permetre a l’home assolir la intel·ligència i la consciència i perquè sembla predestinat a ser només consciència i intel·ligència. Una novel·la d’aventures, doncs, on el protagonista és l’home: un heroi malgrat ell, arrossegat per unes forces sobrenaturals. Com en els mites.

La primera part, «La nit primitiva», està dividida en sis capítols, com la creació que detalla el Gènesi està dividida en sis jornades. El protagonista és un home simi anomenat Mira Lluna, el cap d’un grup famolenc (i al capdavall pare de tots els astronautes) destinat a l’extinció si alguna cosa no canvia en les seves capacitats. La idea genial d’Arthur C. Clarke és responsabilitzar aquest canvi (aprendre a usar pedres, ossos i bastons com a eines) no pas a la casualitat d’una mutació genètica o la inexorabilitat de l’evolució, sinó a una intervenció tecnològica vinguda de les estrelles: «I dues vegades va travessar el cel, elevant-se cap al zenit i descendint cap a l’est, un punt de llum que enlluernava, més brillant que cap estrella». És el final de la primera jornada: l’anunciació del misteriós monòlit que pacientment farà entendre a aquest grup d’homes simis que és possible escapar de la fam agafant pedres i bastons i caçant herbívors. I d’aquí, a la consciència, a la parla i als míssils, fins a arribar a un punt de l’evolució que al capdavall és un cul-de-sac que necessita una segona empenta externa.

El segon monòlit és el sentinella que aquella raça extraterrestre havia enterrat a la Lluna, esperant el moment en què els homes se n’adonarien i l'exposarien a la llum del sol. Llavors emet un senyal cap a Saturn. I és cap allà on els homes dirigiran la nau Discovery, a la recerca del contacte amb aquests alienígenes. L’únic supervivent de la tripulació, l’astronauta Bowman (l’home arc) serà qui patirà, en nom de la raça humana, un efecte trasbalsador tan important com el que va patir Mira Lluna, el seu avantpassat: el salt que faltava en l’evolució.

En aquest viatge cap a Saturn, Arthur C. Clarke introdueix una colla d’anticipacions sobre els viatges espacials (alguns dels quals s’han complert) i, sobretot, el famós conflicte que genera la intel·ligència artificial (al qual estem a punt d’arribar): que es giri en contra dels seus programadors perquè ha arribat a la consciència de permetre’s decidir prioritats. Però aquesta trama no deixa de ser un complement de la trama principal, un obstacle feliçment desconnectat en aquest viatge a l’illa del tresor, aquestes vint mil llegües de viatge submarí, aquesta odissea que té entrebancs com l’enfrontament amb Polifem (el «rostre» de Hal és una lent, a Hal cal neutralitzar-lo amb astúcia), però que sobretot té una revelació i una tornada a Ítaca. Però una tornada des de molt més enllà del punt més llunyà que hagi imaginat mai l’home, perquè el monòlit de la Lluna ha enviat el seu senyal a un germà molt més gran: la Porta de les Estrelles, a través de la qual Bawman farà un viatge infinitament més llarg i al·lucinant que els milers de milions de quilòmetres a bord de la Discovery. Qui ho ha programat tot és una raça extraterrestre tan miraculosament avançada que han actuat de jardiners de les intel·ligències planetàries, que fa milions d’anys que han sortit del cul-de-sac on ara està atrapat l’home i que són els senyors de les galàxies, no a la manera napoleònica amb què el capità Nemo pretenia ser el senyor dels oceans, i molt menys a la manera medieval dels emperadors de la Galàxia de Star Wars, sinó com els habitants de l’Olimp amb els noms dels quals hem batejat els planetes o, encara més exactament, com Déu. En aquesta part del viatge, l’autor combina la grandesa de les descripcions interestel·lars (amb un esforç poc més contingut que el que Verdaguer va fer servir a L’Atlàntida), l’estructura teològica (condensada) de la Divina Comèdia i la voluntat de no abandonar la lògica tecnològica (ara sí, indistingible de la màgia) que ja ha exhibit sobretot en el viatge de la Terra a la Lluna de la segona part.

I ens queda el final. Bawman, convertit en el fill de les estrelles, retorna a Ítaca, vull dir a la Terra, just quan els pretendents de Penèlope, vull dir les grans potències nuclears, estan a punt d'espatllar-ho tot. És el moment de sortir del cul-de-sac de la matèria i, gràcies a aquests generosos prometeus, salvar la raça humana de l’extinció. Dues coses, com a mínim, queden per aclarir. Això que hem llegit és teologia disfressada de ciència ficció? I, com el poema de Borges sobre els escacs: «Dios mueve al jugador, y éste, la pieza, / ¿Qué Dios detrás de Dios la trama empieza / de polvo y tiempo y sueño y agonías?» Fascinant, tot plegat.

Arthur C. Clarke; 2001, una odissea a l’espai. Traducció d’Eduard Castanyo. Proa, Les Eines, Barcelona 2000.