Deu anys després dels Idil·lis i cants místics de Verdaguer, Apel·les Mestres publicava els seus Idil·lis (1889). Onze anys després de Canigó, Apel·les Mestres publicava la que segurament és la seva millor obra: Liliana (1907). Què hi va de Verdaguer a Mestres? Mossèn Cinto va ser un poeta-miracle, conscient de ser-ho i delerós de donar a la literatura catalana un devessall de versos magnífics, arrelats a la terra, inspirats en el cel, sempre sucant la ploma a l’entranya del jo: una glòria. Mestres, com Verdaguer, segueix l’estela de Teòcrit per als seus Idil·lis, però fixem-nos en què deia què havien de ser: «poesia d’acció senzilla, de llenguatge natural i sentiment delicat en què el poeta desapareix tot el possible per posar en evidència el personatge que introdueix i en què la Naturalesa ocupa el lloc d’element complementari que ocupa en altres gèneres el criteri o erudició del poeta» (els subratllats són meus). No sembla una manera de diferenciar-se de Verdaguer? Una manera de reconèixer que el poeta, dibuixant, jardiner i músic no apuntava tan alt i que era partidari de menys romanticisme i més naturalisme? Un dels idil·lis de Mestres es titula «El maquinista». I és una història de com el diner fa descarrilar fatalment l’amor. A la cursa embogida del tren a tota màquina cap a la catàstrofe final s’hi arriba no pas per culpa del progrés tècnic, sinó de la injustícia social, dels privilegis dels rics. Apel·les Mestres era molt sensible a la injustícia i a l’absurd de la guerra i és ben coneguda la seva posició aliadòfila davant la Primera Guerra Mundial. Dues de les seves grans obres són descarnadament antibel·licistes: Atila (1917) i Flors de sang (1917) -un títol que sembla contraprogramar les Flors del Calvari (1985) de Jacint Verdaguer. A Flors de sang no només hi trobem el famós «No passaran!», sinó que al poema «El Déu de les batalles», després de considerar el tort i el dret i «qui té millor armament», Déu «deixa que guanyi el més fort». I a «La Civilisació» (sic) identifica aquest concepte amb un monstre que engendra per matar i mata per reflorir, que construeix per destruir: «Aquí teniu el monstre, esprement-se el cervell/ per fer brotar un món nou de les cendres del vell,/ i esclafar-lo demà!» Tot plegat es resumeix en el famós mot de Cambronne a Waterloo, que no s’atreveix a escriure però que no és altre que merde. Al darrer poema del recull, «Oda tràgica» llegim: «Què has fet, Humanitat? T’has tornat folla/ que així renegues de ta pròpia vida?...» En aquest cas en ressona el també antibel·licista Maragall de l’«Oda a Espanya»: «Jo he vist los barcos – marxar replens/ dels fills que duies – a que morissin:/ somrients marxaven – cap a l’atzar;/ i tu cantaves – vora la mar/ com una folla».
La Liliana d’Apel·les Mestres és una obra encantadora, amb uns magnífics dibuixos del mateix artista poeta, on la naturalesa no només «ocupa el lloc d’element complementari que ocupa en altres gèneres el criteri o erudició del poeta», sinó que és majestuosament el centre i el perímetre de tot el temps i l’espai narratiu. Està formada per tretze cants (Canigó en té dotze i un epíleg) i hi tenim una dona d’aigua, una naturalesa meravellosa, una història d’amor que allunya els protagonistes de les seves obligacions, una batalla per defensar el territori. Però tot i les coincidències, és un llibre que no pot ser més diferent de Canigó. És el Canigó que hagués fet un Verdaguer que no hagués estat mossèn, que s’hagués mirat la naturalesa més des d’un jardí en un terrat que «escrivint com un fangador i fangant com un poeta», que hagués estat més republicà, més natural, menys erudit. Que hagués trobat més dignes de l’èpica els petits personatges que no pas els gegantins. També que hagués sigut menys genial en la seva autenticitat lingüística i en l’art dels ritmes de la composició i de la versificació. Tot i que Liliana és l’obra d’Apel·les Mestres on més excel·leix en aquests assumptes, i li podríem agrair que els seus cants flueixin sense robustos grops, fins el punt que el podríem considerar una baula lògica entre Verdaguer i Carner.
Els personatges de Liliana, Flok, Mik i Puk, els gnomos (sic); Zumza, la vespa; Liliana, la silfa (sic); Flor-de-lli, el silfo (sic); Fòbia, la llebre; el rossinyol i les granotes són els habitants de la Selva: el reducte on la naturalesa viu incontaminada de les ànsies destructives de l’Home. Amb conflicte sovint dolorós, sí, però amb la seva eterna i pura joventut. El crític Ramon D. Perés, en un comentari extremadament elogiós i lúcid al Diario de Barcelona (13/02/1908) a propòsit de la traducció castellana de Liliana, no només el relaciona amb Verdaguer, sinó també amb Kipling i el seu Llibre de la Selva (1894). És evident que, a diferència de Kipling, Apel·les Mestres construeix el món salvatge de Liliana sobre la base del meravellós: el fa passar pel filtre de la tradició mítica i folklòrica; i queda ben lluny, per tant, de la realitat selvàtica:. Tot i així, aquesta faula de gnoms i ondines, no de llobatons, tigres, micos i panteres, respon a la voluntat de donar veu al món salvatge on l’home és un intrús molest, de parlar d’aquesta incomoditat de ser un rei de la creació detestat per tota la resta de la creació. No queda tan lluny, doncs, de la història de Mowgli. Recordem-ne el cant final:
Aigües del Wainganga, m’ha rebutjat la bandada dels homes.
Jo no els vaig fer cap mal, però em tenien por. Què ho fa?
Bandada de llops, vosaltres tampoc no em volíeu. La jungla se’m
tanca i se’m tanquen les portes del poble. Què ho fa?
Com vola Mang, entremig d’ocells i feres, així volo jo, entremig del
poble i la jungla. Què ho fa?
L’una cosa i l’altra lluiten dintre meu, com lluiten les serps a la
primavera.
Em surt aigua dels ulls, però ric mentre em baixa per les galtes.
Què ho fa?
Hi ha dos Mowglis en mi, però tinc la pell Shere Khan estesa sota
els peus.
Tota la jungla sap que he mort Shere Khan. Mireu bé, llops, mireu
bé!
Ahae! Tinc el cor oprimit de tantes coses que no entenc.”
Al pròleg, o cant zero, Apel·les Mestres imagina el pecat original del Gènesi al revés: l’home de les cavernes fabrica una destral de sílex i li demana al roure una branca per fer-ne el mànec, així es podrà defensar de les feres. Però el primer que fa l’home és talar el generós roure.
Llavors, al contemplar tan negra fellonia,
alzines, roures, pins i altres arbres fidels,
exhalant un murmull de ràbia i anatema,
arrencaren del sòl les convulses arrels.
I escalant, plens d’horror, el cim de la muntanya,
gambejant afollats en falange brunzent,
van juntar-se allà dalt com poble noble fort i lliure.
I la Selva era feta al caure el Sol ponent.
No es tracta d’Adam i Eva expulsats del Paradís, sinó d’un Caín que mata el seu germà, l’arbre. I és el Paradís qui abandona l’Home: en fuig com de la pesta.
El següent moviment és la història dels gnoms. D’aquesta raça que havien de ser els protectors de la Selva, només tres resisteixen el malèfic i voraç embruix dels diamants que s’amaguen sota terra; són Flok, Mik i Puk, amics de les flors i de tot allò que viu
-Aqueixos insensats, digué Flok, i nosaltres
des d’ara no podem posar-nos d’acord.
Ells amen amb afany les pedres que relluen;
per fer-ne bon aplec, viuen vida de mort.
(...)
- Visca tot lo que viu! -van exclamar alhora
tots tres Flok, MiK i Puk. -Visca tot lo que creix,
lo que floreix i riu, lo que perfuma i canta,
lo que es desplega i clou, lo que brota i reneix!
El conflicte central de la faula, és clar, comença que apareix al Gorg de les nadales (narcissus tazetta) la formosa Liliana, la silfa (sic), l’ondina, la dona d’aigua tota gràcia, ingenuïtat i bellesa. Qui no se n’enamoraria? El prudentíssim Flok, el tendre Puk i l’intrèpid Mik la contemplen i li expliquen els secrets de la Natura. Fins que esmenten l’Home, l’ésser a qui li floreix un planter de passions al cor:
«l’egoisme, el despit, la recança, l’enveja,
l’enyorament amarg, les folles il·lusions,
l’ira, l’odi, l’orgull, el rancor, la venjança,
el xorc remordiment, el desencant feixuc...
l’ambició de pujar, el temor d’estimbar-se...
-I l’amor -va afegir a flor de llavis, Puk.»
L’amor és «la malura de l’Home», diu Flok,
«L’amor és mal de mals; és una lepra interna
que li rosega el cor trasbalsant-li els sentits,
que el savi torna orat i foll al més pacífic,
que fa ardits al covards i covards als ardits»
Ja tenim les claus del conflicte: si els germans de raça dels nostres tres gnoms van deixar-se atrapar per la passió de les riqueses, no cauran de quatre grapes el prudentíssim Flok, el tendre Puk i l’intrèpid Mik en els llaços de l’amor? No se’ls girarà el cervell? Els cants que analitzen la transformació d’aquests bonhomiosos personatges en esclaus de la passió, que relaten com perden el son i la xaveta i tot, són potser els més plàstics i amb més punta. Hi relata com descuiden la missió de protegir la Selva i com arriben a actuar gairebé com aquell primer home que va inventar la destral, com s’enemisten i voldrien poder mirar Liliana en exclusiva, que Liliana només tingués ulls per a ells. Recordem que el Gentil de Canigó abandona les seves obligacions de cavaller, encantat per l’amor de la dona d’aigua Flordeneu. Per ell també l’amor és una «lepra interna» que fa «covards als ardits». Floredeneu, però, té un fort component maligne, paral·lel al de la rondalla que explica en Gaietà de Solitud, la del «vell de vellor que no havia coneguda dona nada», encantat per Floridalba, també una dona d’aigua. Liliana, en canvi, és la bellesa acabada d’estrenar i sorgida sense màcula de les aigües del gorg i Apel·les Mestres no hi pot projectar cap mena de maldat: no n’hi ha de cap mena en la Natura. Els tres gnoms, però si que es veuen afectats del mal boig de l’amor i no només obliden el seu càrrec de vetllar per la Selva, sinó que la fan molt grossa per aconseguir seduir Liliana. Fins que tots tres es queden amb un pam de nas quan apareix el silfo (sic) Flor-de-lli, per emportar-se-la al seu món. A diferència del cas de Gentil i de l’ermità «vell de vellor que no havia coneguda dona nada», els tres gnoms no són castigats amb la mort o la condemna de no descansar mai en tota l’eternitat, sinó que després d’un temps de purga tenen ocasió de redimir-se quan el perill -l’Home, que ara no porta una destral de sílex, sinó una escopeta- assetja la Selva. Són els cants de l’heroica batalla en què els tres gnoms comanden l’exèrcit del «poble del fibló» i derroten l’assaltant. És llavors quan trobem l’Apel·les Mestres que a Flor de sang havia cantat: «Teniu lo que cal per temptar l’empresa/ d’esclafar el món sota vostre peu.../ Però no teniu una Marsellesa / ni mai la tindreu!» («La Marsellesa»)
I vosaltres, els forts, els grans, els poderosos,
soberans i magnats, vosaltres que podeu
dur la pau a tants cors, eixugar tantes llàgrimes,
alentar tant d’esforç, fer tan bé que no feu;
vosaltres que, ben lluny d’esmerçar vostres forces
en alçar els humils que us confia l’atzar,
brutals les malverseu en festins sanguinaris
on feriu per ferir i mateu per matar;
no mireu amb desdeny la turba enverinada,
l’estol gran dels petits, l’enfurismat torrent
dels fiblons amagats! Són les Vespes! El Poble!
Sa fiblada és mortal; son ala, omnipotent.
A l’acabar l’any, Mik, Flok i Puk, consignen amb tot detall els noms i els fets d’aquella victoriosa batalla al llibre de la Selva que guarden al seu alcàsser, al capdamunt del més alt dels roures. I el nom de l’ondina que els ha fet sentir-se enamorats i perdre l’oremus? No s’atreveixen a escriure’l. Només dues al·lusions tan fugaces com ella. La darrera diu:
Avui, dia darrer de la lluna de maig,
ha desaparegut del Gorg de la nadales
aquell enigma hermós, aquell res exquisit...
aquell tot tal vegada.
La batalla final del Llibre de la Selva de Kipling, també serveix per restablir l’equilibri: Shere Khan, el poderós i ressentit caçador, el que no respecta la llei de la Selva, és derrotat per Mowgli, el cadell humà, aparentment vulnerable com una granota. També és un acte de justícia heroica del petit contra el gran, però el conflicte que viu el protagonista, i que l’autor remarca amb el poema que he copiat més amunt, el sentir-se el cor esqueixat per no acceptat ni per la bandada dels homes ni per la bandada dels llops, és de tota una altra naturalesa. És el conflicte adolescent que se se situa al centre de bona part de la literatura juvenil o de la qual els joves s’han apropiat. Liliana, en canvi, se situa en el marc de la faula, de la rondalla fantàstica passada per una elegant i poètica consciència ecologista. Però això no vol dir que no pugui ser excel·lent lectura per a nens i joves, al contrari. Això sí: en veu alta. Cap llibre com aquest per fer rodar versos i aventures, versos i meravelles, versos i estratègia de composició, versos i instint de llengua, versos i música. I, és clar, versos i il·lustracions, que per això Apel·les Mestres, des dels anys 1980, dona nom a un premi de llibre il·lustrat.
