Per què he de parlar d’un llibre que no m’ha convençut? I, encara més, per què parlar-ne si m’ha disgustat? L’única raó fora per explorar les fronteres entre el que pot ser un clàssic i el que no, tret que féssim passar bou per bèstia grossa.
Joël Dicker confessa que ha escrit La catastròfica visita al zoo per arribar a un públic molt ampli, a un públic que sovint no llegeix. És, sens dubte, una iniciativa digna de grans elogis. Hi ha una pila enorme d’autors que han escrit per a públics tan amplis com fos possible, i això inclou Homer i Victor Hugo. En l’àmbit juvenil, subgènere aventura humorística, per acostar-nos més a la novel·la de l’escriptor suís, Mark Twain o René Goscinny són exemples d’autors popularíssims i amb un lloc ben guanyat en el cànon universal. El problema, doncs, no és la comercialitat d’un llibre ni els diners que aconsegueixen ingressar l’autor i l’editor, encara que siguin la mateixa persona, com és el cas de Joël Dicker (i en carta mesura també de Mark Twain). El problema és com s’escriu. I quina consideració li mereix el lector.
Per començar La catastròfica visita al zoo és un llibre massa gruixut. No li sobra text, li sobra paper. Cosa que el fa car. Podríem argumentar que és un format inclusiu: ideal per gent amb mala vista, amb poc costum lector, que llegeixen amb mala llum i sacsejats al metro, que estan satisfets de si mateixos quan veuen que amb poca estona han fet tanta via. Però és que aquest mateix mal pes (com els fabricants que per no apujar el preu, redueixen la quantitat de producte de cada envàs) ens el serveix en els personatges, la trama, la comicitat i, sobretot, en l’ambició literària. A la meva manera d’entendre, doncs, Dicker subvalora el lector. D’acord que busca la transversalitat que va de la infantesa a l’ancianitat i que s’adreça a qui li representa un gran esforç prescindir del telèfon mòbil durant una estona i prendre un llibre. Potser els farà passar una estona de lectura fàcil, però hi trobaran els motius per tornar-ho a intentar perquè hi han trobat alguna cosa més que un entreteniment tovet, sense ni un os per escurar?
La catastròfica visita al zoo s’organitza com una successió de petites catàstrofes que porten a la «très catastrophique» visita al zoo del títol original i l’energia que ho hauria de lligar tot és una petita trama detectivesca: qui ha inundat l’escola d’educació especial dels nens protagonistes? L’abecé d’aquestes trames és que el lector sospiti de diversos personatges i que descobrir el culpable sigui un neguit que inquieta més el lector que no pas el detectiu. Tampoc això funciona. Només els nens protagonistes no troben la solució fins al final, però no pas el lector, que vista la poca entitat del material narratiu i la banalitat humana dels personatges de seguida té clar qui té tots els números de ser el «criminal». L’altre fonament del llibre és l’humor. Un humor a l’estil del de les històries del Petit Nicolàs, és a dir aquell que fa xocar la visió del món dels nens i la dels adults. Uns adults generalment incompetents i maldestres i uns nens que la saben molt llarga tot i la innocència de la seva mirada. La comparació, però, deixa en molt mal lloc el llibre de Dicker. Dicker escriu amb la mà políticament incorrecta lligada a l’esquena, cosa que no feia mai Goscinny. Això li atorga un desavantatge clar i la comicitat se’n ressent molt, però és que quan es deslliga la mà i fins i tot surt un penis en escena, desconcerta més que no pas fa riure. Si aquesta comicitat esbravada l’analitzem des de la perspectiva de l’humor com a poderosa eina literària, encara en faríem un balanç més magre. De debò que la societat suïssa no li ha proporcionat a l’autor un material humà de qui fotre’s amb una malícia una mica carregada? I així arribem a la qüestió fonamental: l’ambició literària. L’ambició literària en un llibre com aquest es manifesta en la qualitat de la imaginació, en la capacitat de sorprendre jugant les cartes dels clixés i trepitjant les fronteres de la correcció, en la gràcia amb què es juga a la paròdia i a l’autoparòdia, amb l’agilitat narrativa i la murrieria amb què s’aconsegueix ficar-se el lector a la butxaca a força de rialles. Dicker no aconsegueix fer-se amb les regnes de res d’això.
I si, com a escreix, es vol tocar algun tema abstracte, com en aquest cas, la democràcia, no és millor desconcertar el lector amb insospitades contradiccions que ridiculitzin els personatges, més que no pas amb personatges desconcertats que des de bon principi són ridículs?
Joël Dicker; La catastròfica visita al zoo. Traducció d’Imma Falcó, La Campana, Barcelona 2025,
