Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dijous, 4 d’agost del 2011

Jim Botó, Lluc el maquinista i les bones preguntes

Una illa tan petita que només hi caben un rei, els seus dos súbdits, un maquinista i la seva locomotora. Un nen que arriba dins un paquet postal amb l’adreça indesxifrable. Un viatge i les aventures que implica: una princesa raptada, unes muntanyes terribles, un desert com un laberint de miratges, un pseudogegant, un drac que tortura una colla de nens de tots els racons del món... I un segon viatge amb aventures encara més extraordinàries: la vida del fons del mar, un secret per descobrir, uns dolents per desemmascarar... Tot això hi trobaran les famílies disposades al banquet de la lectura de Jim Botó: un conte infantil ple d’imaginació, d’humor i de bones preguntes. I dic les famílies, perquè només nens molt lectors llegiran els dos volums d’aquestes aventures sense que d’alguna manera o altra se’ls estimuli a fer-ho: tenint-lo a casa (l’edició especial de La Galera amb motiu del 80è aniversari del naixement de l’autor és molt bonica), llegint-lo un estona cada dia en veu alta, parlant-ne...

Michael Ende (1929-1995) és conegut sobretot a casa nostra per La història interminable (1979) i per Momo (1972). Llibres que sempre han apreciat els lectors adults i que es mereixen continuar tenint popularitat entre els joves lectors. El seu primer èxit com a escriptor, però, va ser un singular conte per infants, llarg com dues novel·les (els dos volums sumen més de 500 pàgines), amanit amb unes divertides il·lustracions de F. J. Tripp, protagonitzat per un petit nen negre –en Jim Botó-, el seu amic el maquinista Lluc i la ferma i bonhomiosa locomotora Emma. El conte té la mateixa grandesa literària que podríem atorgar a Peter Pan o a Alícia en terra de meravelles. Però amb una ambició no tan radicalment innovadora, més compromesa amb preocupacions morals i lliçons de vida; més propera a l’esperit de la tradició del conte meravellós; com Pinotxo o El màgic d’Oz. Però amb un sentit de l’humor més contemporani. I, sobretot, amb un esperit juganer que no amaga el desig d’aconseguir un món millor, després de l’esgarrifosa experiència del nazisme i de la seva habilitat per enquadrar bona gent poc capaç de pensar per ella mateixa en un projecte maligne.

D’una família compromesa amb l’art d’avantguarda, el joveníssim Michael Ende va estar a un pas de morir en la defensa suïcida del III Raich l’any 1945, quan va deixar el fusell que li havien donat pocs dies abans i va abandonar el front per afegir-se a una organització antinazi. Va ser potser llavors que va afermar el seu compromís amb la llibertat i contra els prejudicis que caracteritzen tota la seva obra. I la seva fe en les decisions individuals i conscients: tan poderoses que poden canviar radicalment les situacions més desesperades. Tal com veiem en els seus personatges més coneguts, Momo i Bastian. I també repetidament en les aventures d’en Jim Botó i els seus col·laboradors.

El conte es divideix en dues parts: En Jim Botó i el Lluc el maquinista i En Jim Botó i els 13 salvatges. L’escenari inicial de la història d’en Jim Botó és la petitíssima illa de Lumerland, on regna Alfons Tres-quarts-de-dotze i on mai no passa res digne d’esment: el rei parla per telèfon, el senyor Màniga passeja, la senyora Queeè s’ocupa de la seva botigueta, i en Lluc fa córrer la locomotora Emma pels cinc túnels que foraden les dues muntanyetes. Aquesta pàtria tan diminuta i tan atrafegada com una cuineta de fireta, però, es converteix en una mena d’Ítaca a partir del moment que en Lluc no accepta que cal fer fora la seva locomotora degut a l’augment de població que representa que aquell nadó que havia arribat dins un paquet postal s’hagi fet prou gran com per comptar com a mig súbdit. Així que el forçut maquinista i el jove Jim preparen la locomotora Emma per a la navegació i emprenen un fabulós viatge. Que, com el d’Ulisses, implica el constant enfrontament amb el desconegut i constants preguntes sobre un mateix. Així en Jim en Lluc arriben a Mandala (Xina, en l’edició de 1960), un regne magnificent on coneixen un nen de nen, de només un any d’edat i d’uns pocs centímetres d’alçada però amb l’enteniment i la determinació necessaris per ajudar els protagonistes a desemmascarar la mala fe dels ministres mandalins i, així, aconseguir posar en marxa l’autèntica aventura que lliga la desaparició de la princesa mandalina amb el misteri de l’origen d’en Jim Botó, el drac Queixaluda i els misteriosos i quasi analfabets 13.

A partir d’aquest moment les aventures s’encadenen les unes amb les altres i les casualitats, lligades sempre a l’habilitat dels dos herois i també a la seva capacitat de comprensió i de bondat, determinen l’èxit de la missió: rescatar la princesa Li Si i els altres nens de les urpes cruels de la Queixaluda, que en el seu país de Kummerland, els sotmet a la tortura d’una disciplina escolar monstruosa. Pel camí han trobat el pseudogegant Tur Tur i el mig drac Nepomucè. Dos encontres que demostren que a la gent cal conèixer-la de prop i amb interès: una tesi que es repetirà en el segon volum de les aventures d’en Jim, en Lluc i l’Emma, quan es produeixi la transformació de la Queixaluda i, sobretot, quan es reveli l’absurda equivocació en què vivien els 13 Salvatges.

Amb un estil bonhomiós, però mai melós; amb una imaginació detallista de la nissaga meravellosa de Les mil i una nits; amb un ferm rumb moral que atorga la victòria als senzills i honestos, sense, però, oblidar que l’aprenentatge essencial és l’esforç de conèixer-se un mateix; les aventures que Ende ens ofereix en aquest conte s’emparenten en el fons amb els relats mitològics i en parlen dels orígens i del destí, de la possibilitat que les coses autèntiques estiguin emmascarades per un miratge que una bona pregunta pot fulminar.

Michael Ende: En Jim Botó i el Lluc el maquinista i En Jim Botó i els 13 salvatges. Traducció de Carme Serrallonga. Il·lustracions de F.J. Tripp. Barcelona: La Galera, 2009.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Emili i els detectius




Emili i els detectius (1929) és l’obra més popular de l’escriptor alemany Erich Käestner (1879-1974), un escriptor molt estimat a Alemanya, considerat un dels principals clàssics de la literatura juvenil nacional, a la vegada que respectat per la seva producció per adults: poesia, novel•la, periodisme i guions de cabaret i de ràdio. Kästner va poder veure com cremaven els seus llibres durant el nazisme i com els bombardeigs aliats arrassaven la seva ciutat natal, Dresden. Sempre va mantenir una aguda actitud crítica i un apassionat pacifisme. En català, a més d’Emili i els detectius, també podem llegir la seva continuació Emili i els tres bessons i Dues Carlotes.
Aquesta novel•la conserva una frescor i un intel•ligència literària memorables, que cal localitzar especialment en dos trumfos. En primer lloc en una veu narrativa amb una voluntat declarada d’acostar-se al lector, interpel•lant-lo directament i buscant la seva complicitat, però sense mai fer-se empalagós ni estrafer-se en aguts ni en diminutius, sinó conjugant amb molt d’aplom les virtuts de la claredat i la gràcia. I en segon lloc en el dibuix dels personatges (no només del protagonista, que com és natural ocupa la primera posició), tan propers i transparents, tan responsables i independents. Uns bons minyons que aconsegueixen guanyar-se la simpatia del lector per com saben espavilar-se ells mateixos i mantenir la fidelitat al seu món que, encara que comenci a ser una mimiatura del món adult, conserva les essències de la nació infantil.
L’aventura de l’Emili comença quan li roben els diners que porta a la butxaca interior de la seva jaqueta en el tren que el porta a Berlín, on ha de passar uns dies amb uns tiets. Com que l’Emili coneix perfectament els esforços i les privacions que aquesta suma han costat a la seva mare, no es conforma amb les lamentacions sinó que emprèn la persecució del lladre. Amb tanta sort que coneix en Gustau, el noi de la botzina, amb qui organitzen una complicada maniobra estratègica que posa en joc cada vegada més nens, fins acorralar el lladre, recuperar els diners i, de rebot, descobrir un important delinqüent.
Tot i que l’argument és força simple, està orquestrat amb astúcia i, sobretot, amb un gran sentit del ritme narratiu. I amanit amb algun passatge tan original i divertit com el somni que l’Emili té quan s’adorm al tren. Això i les les virtuts que he enumerat de la seva escriptura, el fan un llibre molt adequat per nens i nenes del voltant dels 10 anys. A la vegada que pot ser un llibre ideal per fer-ne lectures col•lectives, aprofitant unes virtuts que l’oralitat no pot fer més ressaltar i que la traducció de Melcior Font traslladen a un català molt eficaç.