Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

diumenge, 11 de gener de 2009

Italo Calvino: la trilogia il·lustrada


Italo Calvino és un autor ideal. No només és un escriptor que es diverteix fent literatura de qualitat, una literatura on s’endevinen una multiplicitat d’estrats sorprenents però que mai abandona el sentit lúdic de la creació; sinó que també és un teòric de les lletres que construeix el seu discurs sobre la passió. Novel·lista i assagista, Calvino és una personalitat que encomana les ganes d’endinsar-se en els universos literaris, de considerar la pròpia biblioteca com una part important de nosaltres mateixos. Amb l’avantatge sobre d’altres savis de la literatura, sobre Borges, per exemple, que algunes de les seves novel·les poden ser considerades lectures apropiades per a joves lectors. Especialment les tres que integren la trilogia Els nostres avantpassats. D’aquestes tres novel·les, la més cèlebre és El baró rampant (1959). Ambientada al segle XVIII en una suposada regió italiana particularment boscosa, l’acció arrenca quan el primogènit d’una noble i decadent família es nega a baixar de l’arbre on s’ha enfilat i proclama que no tornarà mai més a trepitjar el terra. Narrada pel seu germà (personatge gris, modest i pràctic, però capaç d’entendre el punt de vista elevat del protagonista), la història es descabdella combinant l’evolució de la personalitat del jove baró amb la paulatina aparició d’una divertida galeria de personatges (el bandoler lector; l’enginyer hidràulic renegat; els espanyols temporalment exiliats dalt dels arbres; Viola, la passió desbordada; la germana, estrafolària cuinera...) i amb referències als canvis socials i intel·lectuals del segle de l’Enciclopèdia. Potser subratllat per aquest últim aspecte, el cert és que El baró rampant té un aire de novel·la voltairiana actualitzada, de paràbola filosòfica sobre el lloc de l’home en el món, construïda des de l’escambell de la sàtira i la ironia. Però té també el regust precís de les novel·les italianes de Stendhal, i Cósimo té un cert paral·lelisme amb Julian Sorel (de El roig i el negre), des del moment que són personatges en lluita contra la història. I, encara que les altres dues novel·les no estiguin ambientades al segle XVIII, l’aire de conte filosòfic voltairià continua deixant-se sentir. Com també la frescor i la falta de complexos de la novel·la picaresca, més evident en El vescomte migpartit, sobrevola tota la trilogia. I tots tres protagonistes no són sinó un més dels personatges que circulen per entre els camins i destins encreuats, buscant la improbable, però potser no impossible, coherència dels nivells de la realitat. Mostrant-nos la lliçó literària d’Italo Calvino: “L’única cosa que voldria ensenyar és una manera de mirar, és a dir, de ser en el món. En el fons la literatura no pot ensenyar res més.”
El Cósimo de El baró rampant no és una mena de Robinson Crusoe que hagi de dominar la natura en solitari (que també ho fa). Per a ell, la natura és el món on es refugia per observar la societat des de fora, evitant implicar-s’hi totalment i intervenint-hi només en moments puntuals però amb el gran avantatge de qui pot prescindir de les lleis socials, ja que ell se situa fora de la seva jurisdicció. En aquest sentit, Cósimo continua sent un adolescent tota la vida, i en ell hi podem trobar tant o més la posició de qui es nega a emmotllant-se a les cotilles de la societat adulta, com la figura de l’intel·lectual; privilegiat observador des de l’alçada dels neguits de la gent. Calvino té la delicadesa de proporcionar un final just i digne de la seva tossuderia a aquest heroi arbori, de manera que just en el moment de la seva agonia un globus aerostàtic (una icona del segle de les llums!) passi just sobre el seu roure... I el seu cadàver no pugui ser enterrat. Desaparegut l’heroi, la figura del germà narrador és capaç d’alçar-se ell també i protagonitzar des de la ploma una pàgina elegíaca que el redimeix del seu paper de trist cronista. Una pàgina trista, de final d’una època i d’un espai utòpic, simbolitzat per la desforestació.
El vescomte migpartit (1952) té alguna cosa del Les aventures del Baró de Münchhausen, de Gottfried August Bürger. En un ambient bèl·lic centreeuropeu, el vescomte és migpartit per una bala de canó turca, i tot i així aconsegueix sobreviure, de la mateixa manera que el Baró de Münchhausen és capaç de combatre sobre un cavall migpartit o de viatjar sobre una bala de canó. Però la història de Calvino no s’encamina cap a la fanfarronada, sinó cap a l’encreuament de destins, i la incomoditat d’actuar com qui no s’és. I les valències literàries es reparteixen també entre El Lazarillo, Ariosto, el Quixot, la rondalla i El Dr. Jekyll i Mr. Hyde. El narrador d’aquesta obra és un nen. I abans de res copiem les últimes línies de la novel·la, no per saber com acaba la peripècia del vescomte i del petit univers del seu vescomtat, sinó per veure com no acaba el narrador:
“Amb tot això, Pietrochiodo no va tornar a construir forques sinó molins; i Trelawney va abandonar els focs follets pels xarrampions i les erisipeles. Jo, en canvi, al mig de tan fervor per l’enteresa, em sentia cada vegada més trist i imperfecte. De vegades un es creu incomplet i només és jove.
Havia arribat al llindar de l’adolescència i encara m’amagava entre les arrels dels grans arbres del bosc per explicar-me històries. Una fulla de pi podia representar per a mi un cavaller, o una dama, o un bufó; la feia moure davant els meus ulls i m’exaltava en relats inacabables. Després m’agafava vergonya per aquestes fantasies i fugia.”
I és que no cal ser migpartit per una bala de canó turca per sentir-se incomplet. I tant els adolescents, com els narradors, com els lectors tenen alguna cosa d’aquesta ànima migpartida, que els fa refugiar-se en mons imaginaris per buscar-hi lògiques possibles. O maneres de mirar i de ser en el món.
En tot cas, és molt interessant veure com en aquest escenari on la malvada meitat dolenta del vescomte exerceix la seva tirania; i l’altra meitat bona encara espatlla més les coses amb la seva actitud beatífica, la realitat està formada per nivells que s’emmirallen els uns en els altres. Així, no gaire lluny del poblat de leprosos, on es viu glorificant alguns dels pecats capitals més gustosos, hi ha el poblet dels hugonots que, sense guies espirituals fidedignes, sospiten de la immoralitat de qualsevol cosa. El fuster Pietrochiodo, tan bonàs, és un enginyosíssim constructor de maquinària patibulària. El doctor Trelawney no suporta la idea de la malaltia. La pastora Pamela i la dida Sebastiana són anvers i revers del model femení popular: despreocupada la primera, lloca la segona.
Però la meva novel·la preferida és la darrera, El cavaller inexistent (1957). Potser no la més recomanable perquè un lector jove comenci a llegir Calvino, però sí la que hauria de tenir present el lector adult que recomana Calvino. En aquesta obra, ambientada a l’època carolíngia, no és tan predominant la figura del protagonista, sinó que tots els personatges principals tenen la seva pròpia aventura. I la veu intermitent de la narradora, una monja a la qual la mare superiora ha encarregat, per penitència, la penosa càrrega de reportar aquestes històries per escrit, és també una troballa (sobre la qual d’altres escriptors amb menys geni i més ego haguessin estintolat la seva glòria) que confereix a l’obra una dimensió auto irònica, i la converteix (l’obra en sí, vull dir) en un altre protagonista en questa de la seva existència.
El cavaller inexistent, Agilulf Em Bertrandí dels Guildiverns i dels Altres de Corbertraz i Sura, és tan sols una armadura resplendent sota la qual només s’amaga una voluntat. El conjunt d’armadura i voluntat formen un cavaller perfecte, amb totes les virtuts dels grans herois i cap del seus defectes. Però en el camí del camp de batalla s’entrecreuen altres destins: el dels joves cavallers Rambald de Rosselló i Torrismond, el de la jove cavaller Bradamant, el de Sofrònia, el dels cavallers del Graal, el dels habitants de Curvàldia i, finalment, el de Gurdulú, la meravellosa contrafigura d’Agiluf i escuder seu: un personatge que té existència però no té cap mena de voluntat, de manera que tant li fa identificar-se amb un ànec com amb una papallona, com amb la sopa. Cadascun d’aquests personatges participa d’una parcel·la de la trama de destins encreuats que formen aquesta novel·la, particularment intensa i divertida quan inicien el viatge que els ha de permetre retrobar-se amb l’existència que anhelen. Agidulf en una etapa del seu viatge sembla Curial en l’episodi del convent. Torrismond sembla endinsar-se en un episodi dels Monty Pyton i, quan troba Sofrònia, en una tragèdia de Calderón de la Barca. I quan tots els destins coincideixen en un mateix punt, tot plegat es resol segons acostumen a resoldre’s els embolics: amb fils que es trenquen, d’altres que s’alliberen (com el més insospitat de tots, el de la monja narradora Teodora) i alguns que queden embolicats per sempre.
Potser no és la més perfecta de les tres novel·les, però em sembla que sí que és la més fresca i divertida, la que posa sobre la taula l’assumpte més transcendent (ni més ni menys que l’existència!) però també la que es desprèn més dels guants de cirurgià, i on la fina ironia voltairiana es contamina més de la gràcia del relat cervantí. Aquesta o qualsevol altra de les dues, em semblen novel·les profitoses (formatives, doncs) per al lector jove: una magnífica mostra de com amb humor es pot fer un compendi literari perfectament orquestrat, on tradició, innovació, imaginació i reflexió es posen al servei d’un únic objectiu: el lector.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada